Continuant el camí... (Reflexió final Segon Curs)

 A punt d'acabar les vacances d'estiu i de començar de nou amb el tercer curs del grau, crec que és hora de fer un poc de balanç de tot allò que va significar el curs que concloíem fa ja uns mesos.

La veritat és que en arribar al mes de juliol (mes en què acabàrem els exàmens finals) tenia moltes ganes d'acabar i tenir temps per a descansar un poc, però, he de reconèixer que també vaig finalitzar el segon curs del grau molt contenta i satisfeta, tant pel treball i l'esforç realitzat com pels resultats finals.

El primer semestre d'aquest segon curs es compongué de cinc assignatures: Educació Inclusiva, Observació i Documentació, Psicologia de l'Educació, Educació Artística i Estètica i Estratègies d'Intervenció Educativa. 

Les dues primeres que m'agradaria nomenar són les d'Educació Inclusiva i la de Psicologia de l'Educació, ja que tal vegada (tot i que totes m'han aportat aprenentatges) són les que més m'han marcat. A Psicologia vàrem treballar molt (férem molts treballs que a la vegada ens ajudaven a posar la teoria en pràctica) i, segurament per això, l'aprenentatge també va estar molt significatiu, igual que a Educació Inclusiva, que, tot i ser una assignatura de videoconferència, el professor va aconseguir fer-la força dinàmica posant molts d'exemples i vídeos. He de reconèixer que a la vegada va estar un poc dura, ja que tractava el tema de la Inclusió i amb ell, el tema de les Necessitats Educatives Especials, però va ser bonica.

Després cal destacar també les assignatures d'Observació i Documentació i Estratègies d'Intervenció, que, tot i que en un principi anaven per separat (amb dues professores diferents) al final van acabar per ajuntar-se mitjançant un Projecte que realitzarem fent una sèrie de pràctiques a una escola i després realitzant una exposició conjunta. La veritat és que aquestes assignatures també van estar molt significatives i ens aproparen molt a la vida real de l'escola, ja que férem les pràctiques muntant diferents escenaris amb material no estructurat i fent diferents intervencions amb infants del mateix col·legi. És veritat que també férem molta feina, però crec que valgué la pena.

Per últim, Educació Artística i Estètica va estar tal vegada l'assignatura més entretinguda i dinàmica i on posarem en pràctica diferents tècniques artístiques i estils que segurament algun dia podrem posar en pràctica amb els nostres alumnes. A més a més, visitarem i estudiarem un poc els museus i com mostrar-los de forma atractiva pels infants i algun autor conegut.

Una vegada tancat el primer semestre, vaig tornar a començar amb ganes i il·lusió. Les assignatures tenien molt bona pinta i tenia unes altes expectatives. Així, les assignatures que tenguérem al segon semestre varen ser: Habilitats Lingüístiques, Educació Corporal, Desenvolupament Psicomotor, Desenvolupament i Educació Socioemocional i La Representació Escènica.

En primer lloc m'agradaria nomenar l'assignatura de Desenvolupament i Educació Socioemocional, que va ser també la primera classe amb la qual obrirem el segon semestre. Crec que és necessari deixar constar que va estar una assignatura molt bonica i significativa. No sé ben bé com explicar-ho però l'ambient de la classe era molt íntim i positiu. Ja només amb la disposició de les taules (en forma de ''U'' per veure'ns les cares quan parlàvem) canviava molt la forma de donar la classe. A part que el temari era molt atractiu (com treballar les emocions amb els infants, els sentiments, la família, les entrevistes amb els pares, etc.) el nostre professor va posar molt també de la seva part donant-nos molts d'exemples reals i la seva experiència. Realitzar també una activitat pròpia per a treballar les emocions, la qual na Patri i jo anomenarem ''Les emocions a cegues'', ens va fer veure la quantitat de formes que hi ha per treballar-les de diferents formes atractives i lúdiques.

Després, també teníem dues assignatures en format de videoconferència, la primera, Habilitats Lingüístiques, que la veritat que també tenia un temari força interessant, però realment jo preferia els seminaris, ja que el professor ens ajudava molt i sempre estava disposat a resoldre qualsevol dubte. El treball didàctic pràctic d'aquesta assignatura va estar també molt costós, però, al tenir una part molt pràctica també ens ajudà molt a reflexionar i pensar diferents formes de treballar la lectura i l'escriptura. L'altra assignatura per videoconferència va estar la d'Educació Corporal. La veritat és que en tinguérem poques classes, ja que només en fèiem un dia a la setmana, però, foren molt divertides i tractàvem també temes interessants com la Promoció de la Salut, l'Alimentació, la Postura, etc. Ara bé, el millor d'aquesta assignatura va estar els seminaris, en els quals a part d'aprendre molt ens ho passarem molt bé.

Quan a l'assignatura de Desenvolupament Psicomotor, també va tenir una part molt pràctica que acompanyava a la teoria que va estar les sis sessions de Psicomotricitat que visitarem i observarem al col·legi s'Olivera a infants de P4. La veritat que va estar una experiència molt gratificant on les mestres ens deixaren participar i es portaren molt bé amb nosaltres. Així, poguérem observar diferents paràmetres motrius, les diferents agrupacions, els tipus de joc, i inclús muntar nosaltres mateixes la distribució de la sala.

Per últim, l'assignatura de La Representació Escènica ens va portar molts de ''mals de cap'', ja que va estar molta feina posar-ho tot en marxa i fer un bon treball, però, al final va tenir la seva recompensa i crec que ho férem força bé. La veritat que pensant-ho ara en fred, ens ho passarem molt bé al llarg del procès de creació de totes les parts i el dia de la Representació final on presentarem ''Un país gelat'' va estar molt gratificant. Un resum d'aquest resultat final es pot veure a l'entrada final del bloc d'aquesta assignatura.

Per concloure, simplement dir que, com sempre, el curs demana molta intensitat, molta feina (treballs individuals, treballs grupals, exposicions, estudi, etc.) però al final val la pena, ja que anem progressant i agafant cada vegada més mentalitat de mestres. He de dir que estic molt contenta d'estar en el grup de treball en el qual estic, amb les meves companyes; na Delia Bravo, na Patricia Borrás, na Silvia Furió, perquè crec que ens complementem molt bé i hem creat una amistat que va més enllà de la feina de la Universitat però sabem quan s'ha de treballar seriosament i mai ens conformem amb un aprovat sinó que intentem fer-ho el millor possible.

Segon on PhotoPeach

Ara ja començo a estar nerviosa per veure que ens oferià el tercer curs, ja que en res s'acosten les pràctiques de 0-3 i estic molt il·lusionada amb aquesta experiència. Però per això encara queden uns mesos, així que ja aniré relatant-ho al meu bloc de tercer. 

Reflexió final: el gran dia

Acabem de realitzar la representació final del nostre musical, i ara tinc ganes d'expressar tot allò que he sentit i com ha anat l'experiència.

En primer lloc explicaré breument els últims dies anteriors a la representació i després tot el que ha succeït avui.

El dilluns dia 2 de juny, ens va tocar (ja que hi havia dos torns, dilluns i dimarts) fer l'assaig general al Club Diario de Ibiza. Aquest dia ja portàrem totes les disfresses i decorats allí per a què el dimecres (dia de la representació) fos més fàcil i també per a què poguéssim assajar ja amb tot. Quan ens va tocar representar l'assaig general, mirarem de fer-ho el millor possible, com si es tractés del ''gran dia''.  

 Moment de l'assaig general.

 Una vegada acabat aquest assaig, tot i que no va sortir malament del tot però encara volíem fer-ho millor, pel que quedarem l'endemà a casa d'una companya per a tornar a assajar i tenir ben clar cada moviment, desplaçament, etc.

El dimecres dia 4 de juny ha estat el gran dia. Aquest any, els professors decidiren fer dos torns de representacions, ja que érem molts grups i si no hauria estat bastant pesat per als infants, així hem fet un primer torn amb tres musicals (''Escoltant la fada'', ''L'amic inesperat'' i ''El màgic nom d'Eivissa'') i un altre torn amb els altres tres (''El tresor des Vedrà'', ''Un país gelat'' i ''l'Aventura a l'Àfrica''). Nosaltres hem format part del segon grup i hem sortit a actuar els segons d'aquest torn: ''Un país gelat'' ha estat el títol de la nostra obra. De tota manera, els components del nostre grup assistirem ben prest a la sala per a poder veure així als nostres companys, ja que ens feia il·lusió veure les seves representacions i donar el suport que poguéssim.

He de dir que totes les obres m'han agradat molt, totes han tingut molts tocs d'humor i han estat molt adequades pels infants. Igualment he vist com tots els grups hem treballat molt el tema de les disfresses i els decorats i sobre l'escenari a lluït molt.

Quan ha començat el nostre torn hem hagut d'anar cap a la zona de ''vestuari'' o més ben dit allà on ens hem canviat i hem esperat el nostre torn. Una vegada ha acabat el primer grup del segon torn, ens ha tocat a nosaltres i hem sortit a fer-ho el millor que hem pogut. He de dir que ens ho hem passat molt bé representant la nostra obra i que no esperava que els infants reponguessin tan bé. M'ha encantat que sempre que ens dirigíem a ells (tan nosaltres com qualsevol altre grup) o se'ls i feia alguna pregunta contestàven emocionats, col·laboraven amb els personatges, reien... Jo crec que això ens ha fet créixer a l'escenari i fer-ho molt millor que als assajos previs.

En conclusió, estic molt contenta amb el resultat final. Han estat moltes hores de treball, inseguretats, elaboració de guions, diàlegs, vestuaris, decorats, assajos, etc. Però avui tot ha cobrat sentit i crec que tots hem vist el nostre treball recompensat. He gaudit molt de l'experiència (tant de veure a la resta de grups com de representar la nostra pròpia obra) i trobo que ha estat molt significativa i tardarem en olvidar-la.

Per acabar, deixo aquí l'eina de Glogster que se'ns demanà que féssim com a conclusió del nostre bloc per a aquesta assignatura i que reflecteix un poc la nostra obra i tot allò que hem fet:

Començem a assatjar...

Si ho pensem bé, ja no queda res per a la funció final! Així que com bé vàrem dir a una petita reunió que férem a classe, hem de posar-nos les piles per a que tot pugui sortir bé el dia de la representació.

Una vegada tenim el guió fet i les disfresses en marxa, el més important és donar continuitat a l'obra, assatjar tot seguit, amb les cançons, les coreografies, els diàlegs, les posicions en l'espai, etc.

Es per això que els pròxims dies estàn dedicats a assatjar (a part de continuar amb els decorats i les disfresses). Sen's va assignar a cada grup una hora determinada per a poder assatjar davant els professors i així que ells ens donessin alguns consells o indiquessin algunes pautes. A part d'això, seguim quedant fora de hores lectives per a poder enllestir-ho tot.

Com ja sabem que la representació final serà al Club Diario de Ibiza, el nostre grup ha assistit a aquest lloc per a poder veure l'escenari, fixar-nos un poc en com està distribuït l'espai, l'altura, etc. La veritat que ens ha vingut molt bé per a agafar les nocions bàsiques de l'espai per situar els nostres personatjes.  

   

Seguim treballant fora de classe...

 Tot i ser la Setmana Santa, i per tant, vacances a la Universitat, hem trobat necessari quedar fora d'hores de classe ja que el final de curs, i per tant el dia de la Representació final, s'acosten, i no volem que ens falti temps per a fer tot el material (escenaris, vestuaris, etc.). Així, un dels dies que quedarem optarem per acabar amb el guió (ja amb totes les cançons, melodies, diàlegs, etc.) ja que era una tasca imprescindible a fer per a poder continuar al tornar a la rutina de les classes.

També hem començat a fer l'iglú, una part molt important del decorat del nostre escenari, ja que l'obra s'ambienta al Pol, i necessitavem un element que destaqués força: allí on habitaran els nostres esquimals. Així, hem fet servir un munt de ampolles d'aigua (que haviem estat recolectant prèviament) per a poder donar-li la forma arrodonida característica (haviem pensat fer-ho també amb caixes però hem pensat que quedaria millor així). La veritat és que és un treball força laboriós perquè pretenem que quedi força ''real''. Una vegada que tinguem l'estructura la cobrirem amb pintura blanca.

 Aquí tenim una foto de l'iglú encara sense pintar i sense l'entrada, que de tan gros que és no ens cabía al maleter de cap cotxe i haguérem de disposar d'una furgoneta...


... i aquí el resultat final del nostre iglú, ja disposat a l'escenari el dia de la representació final.

Una altra cosa que férem fet va estar prendre'ns les mides (fer una espècie de patrons) per a la disfressa de pingüí, ja que havíem de comprar la tela necessària per a realitzar els ''trajes'' de pingüí. 

Començem amb els vestuaris, els materials i la musicalització

Una vegada realitzat el guió inicial, ja hem pogut començar a elaborar els nostres vestuaris.

Nosaltres hem decidit començar pel que seran els barrets dels mariners. Per elaborar-los, hem fet la tècnica de forrar la part d'un globus amb paper de diari i cola per a formar la part de damunt, i després, amb cartró, estem muntant una espècie de base triangular. Una vegada fet això els hi dibuixarem una ratlla blava i el típic símbol d'una ancla.
 En aquest  moment estàvem elaborant la part de dalt dels capells de mariners a l'aula de plàstica. 

Per a poder seguir, decidírem buscar alguns materials més com ara ''goma eva'', en principi de color taronja amb el que farem els becs dels pingüins, que aniràn cosits a un barret negre on també hi haurà uns ulls de tela.

 Així ens ha quedat el resultat final del cap dels pingüins.

També hem començat a fer algún detall dels decorats, com per exemple peixos de diferents dimensions amb cartró. A alguns d'aquests els hi estem donant un poc de relleu per a que es vegin més bonics de lluny. Després els pintarem amb colors viu per a que cridin més l'atenció.

També hem fet ja les ales de la fada (el meu personatge). Per a realitzar-les, hem fet primer la forma que ens agradava sobre cartró, per a després forrar-les amb paper de periòdic (per a que quedessin més fortes) i després cubrint-les amb boles de cotó de diferents colors per donar-li volum. L'últim toc consistirà en posar-lis molta purpurina per donar-lis un efecte més ''màgic''.

 Aquí estàvem elaborant el suport per a què pogués portar les ales còmodament durant el musical.


Una altra part important d'una de les parts de l'assignatura (Música) és, ara que ja tenim pensat més o menys el guió i hem començat els vestuaris i materials, trobar les cançons i les melodies indicades per a cada part. En principi, cada personatge ha de cantar un troç de cançó, per exemple presentant-se, i al menys una cançó grupal. La veritat és que no és massa fàcil, alguns dies estem més inspirats i altres no tant. Però, a poc a poc van sortint estrofes gracioses que anem incluint en el nostre guió, i el professor també ens ajuda a posar musicalitat al ritme de la seva guitarra.

Nosaltres hem decidit que tots cantem alguna estrofa en solitarin (la fada, que sóc jo, en cantaré una al principi de l'obra, els mariners també cantaràn un trosset cada un, els pingüins també...) i després també en cantem alguna en petit grup (per exemple els pingüins junts, els dos mariners, els dos esquimals...) i una final en gran grup, on representarem com un tratat de pau entre els personatges.

Primeres classes i creació del guió

Amb l'inici del segon semestre, hem començat també noves assignatures. Una d'elles és la de ''La Representació Escènica a l'Escola Infantil''. Aquesta assignatura anirà enfocada a crear, com bé diu el títol, una representació final per a infants musicalitzada. Així, haurem de idear tota una història, amb els seus personatges, els seus diàlegs, cançons, el fil conductor de l'obra, uns decorats, uns vestuaris...etc.  

Hem començat per crear els grups. El nostre, està format per 6 persones: na Andrea, en Marc, na Priscila, na Patricia Roig, na Patricia Cardona i jo. A partir d'aquí hem creat un guió amb les primeres idees inicials per a després poder desenvolupar-ho a poc a poc. Així, ens hem reunit tots i cada un ha anat aportant idees fins que hem arribat a unir-les i crear la petita història. En principi, hem decidit que seria interessant tractar la temàtica del respecte i cura del medi, ja que pretenem que es pugui extreu-re una ''moraleja''. L'escenari serà el Pol Sud i entre pingüins i esquimals (entre altres personatges) es portarà a terme l'entramat de la història.

Amb el guió, em repartit també ja els personatges per tal de poder anar per feina i poder començar a crear els vestuaris.  

Punt i seguit...

Estem a punt d'acabar les classes de l'assignatura, i una vegada passat quasi el curs, és hora de fer un poc de balanç.

La veritat és que les emocions sempre ens acompanyen al llarg de la vida, però, de vegades sembla que se'ns oblida que no basta amb expressar-les així com així i ja està, sinó que hem d'aprendre a regular-les, a posar-lis nom, a reconèixer-les, a acceptar-les (les nostres i les dels altres), etc. Des de l'escola, és molt important ajudar a que els nens puguin començar a aprendre a fer-ho i a treballar entorn d'aquest tema.

Al llarg de les classes, hem parlat força del tema de les emocions i ho he intentat anar reflectint amb les diverses entrades que he anat fent al bloc, però, també hem fet algunes sessions més pràctiques que ens han ajudat a unir més la teoria amb la pràctica. Per exemple, un dia férem un joc de rols, en el qual unes companyes representaren una primera entrevista entre mestra i pares i la resta de la classe férem d'observadores. En una altra ocasió, en petits grups de 2 o de 3, crearem activitats pròpies per a treballar les emocions i les posarem en pràctica a l'aula. La veritat és que va estar molt bé, ja que al final, a l'aula d'infantil, el que haurem de fer és transformar tota la teoria en pràctica i, normalment, treballar les emocions d'aquesta manera; de forma lúdica. Mitjançant els exemples de les companyes vérem diferents formes de treballar les emocions i quasi segur que en un futur, en farem servir alguna amb els nostres alumnes.

No trobo que el tema de treballar les emocions sigui gens fàcil, al contrari, ho veig força complicat, ja que a la vida real es poden donar situacions molt dures que cal saber manejar amb tacte. Suposo que també es tractarà d'anar agafant experiència al llarg del temps. D'igual forma, aquesta assignatura ens ha ensenyat a tenir en compte la importància de treballar les emocions i no deixar-les de banda, de la importància de crear un vincle, ja que sense ell és impossible educar, d'empatitzar i col·laborar amb les famílies, i moltes coses més que haurem de tenir en compte en la nostra futura pràctica docent i que esper saber fer de la millor forma possible.

Per finalitzar, cal dir que crec que les meves expectatives inicials han quedat ben cobertes, i fins i tot, que l'assignatura les ha superat, ja que hem fet més coses de les que esperava com per exemple el que he apuntat anteriorment de posar en pràctica com treballar les emocions a classe o veure documentals o pel·lícules relacionades amb els temes d'interès de les classes i relacionar els continguts. Si al principi vaig comentar que començava amb expectància, ara puc dir que és més de satisfacció.

Ara bé, no crec que això hagi d'acabar aquí, és cert que les classes estan a punt de finalitzar però penso que hi ha d'haver una continuïtat per a poder saber com treballar les emocions a l'aula de forma positiva i per a això haurem d'investigar, provar, anar agafant experiència, etc.

Recapitulació del Període d'Adaptació

 Donada la importància d'aquest període, recapitularé alguns punts importants de l'adaptació contestant a aquestes breus qüestions que se'ns plantejaven a un dels Power Point de l'assignatura:

• Per què és un dels moments crucials i estratègics?
• Per què s'inverteixen una gran quantitat d'energies?
• Podem establir regles de funcionament per a aquest període?
• Què és allò que no hauríem de fer mai?

Com he apuntat a l'última entrada: Activitat10, el període d'adaptació, es tracta d'un moment crucial, ja que és el primer trencament de vincles i la primera separació llarga, tant pels pares com pels infants. Es donen molts de canvis, ja que és hora d'adaptar-se a un nou entorn, a nous companys, a noves rutines, horaris, etc, pel que s'ha d'intentar portar-ho a terme de la millor forma possible per a que sigui viscut com un aconteixement positiu i mai negatiu o traumàtic.

En ser un episodi tan important, es posen en joc una gran quantitat d'energies; no només en el cas dels infants, sinó també pels pares, i pels mestres, que inverteixen totes les seves forces en què cada infant estigui el millor possible. Amb això, segurament haurà d'aguantar plors, ansietats, agafar a un nen a coll, a l'altre... Aquestes energies són de caràcter més físic, però, també suposa un esforç psicològic, ja que si no es porta amb paciència pot, suposo, arribar a desgastar.

A l'hora de pensar en les regles de funcionament, penso que sempre està bé marcar uns límits i unes pautes a seguir, ja que sempre hi ha d'haver una referència a seguir o de no ser així, si tothom pogués fer el que volgués i quan volgués, la situació es podria convertir en un ''caos''. Ara bé, sempre hi pot haver ocasions en què tal vegada calgui flexibilitzar, adaptar-se un poc a la situació, i no crec que estigui malament, ja que això significa que intentem partir de la inclusió de tothom i ajudar a qui ho necessita.

Tant en la nostra pràctica docent, com al període d'adaptació el qual estem tractant, crec que mai hauríem d'intentar imposar-nos als pares creguen-nos molt més experts que ells. Com bé he dit anteriorment, ells són qui més saben dels seus fills, i per tant, ens poden ajudar molt si treballem col·laborativament durant tot el procés educatiu. De la mateixa forma, crec que mai hem de tenir favoritismes amb els infants, ja que per a nosaltres tots han de ser iguals, tots són alumnes amb el dret d'aprendre i de viure les mateixes experiències. 

Activitat 10: el període d'adaptació

Seguint amb el bloc d'Escola i emocions, hem dedicat algunes sessions més enfocades a l'important període d'adaptació i les rutines; el primer any d'escola. 

Aquest és el text que hem analitzat a classe:

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

La veritat que aquí es reflecteix una situació que podríem trobar en un futur, i per això és important analitzar-ho. En un primer moment, crec que hauríem de tenir alguns factors en compte, com per exemple, per què la mare diu això, per què la mestra respon de la forma que ho fa, què podria passar si la mestra es bota les normes d'organització...

Cal recalcar que l'adaptació és un període molt important i crucial en la vida de l'infant. S'ha de partir d'aquesta idea i explicar amb detall a les famílies en què consisteix (oferir tota la informació necessària), ja que algunes persones poden pensar, per exemple, què quan un infant ja no plora és perquè ja està adaptat i no té per què ser així o poden donar-li menys importància al procés de la que té. En el cas que presenta el text, hauríem d'intentar informar-nos sobre la situació de la família per saber si hi ha alguna raó ''oculta'' de voler que el nen ja acabi l'adaptació o realment pensen que és així. A més, la mestra, hauria d'observar en quin moment es troba el nen i donar evidències als pares, en aquest cas la mare. De totes maneres, tots els arguments de la mestra haurien d'anar enfocats a la importància d'allò que siga millor pel nen, pels altres nens, per les altres famílies, és a dir, veure també la importància del grup i començar així també a crear xarxa. En la situació presentada, penso que la mestra projecta una emoció de por. És normal sentir por, de fet, jo crec que quan sigui mestra sentiré por o preocupació en molts moments, ja que de vegades serà inevitable, però, el que fa la mestra és transmetre la seva inseguretat a la mare i penso que aquest no pot ser el seu argument, a més, en lloc de donar aquesta visió de fer el millor per l'infant i la resta, posa únicament per davant l'organització i les normes i això tal vegada podria fer desconfiar a la mare.

Podríem dir que en el període d'adaptació es dóna com un primer trencament de vincles (amb la família) i creació de nous (amb els mestres, companys, etc.). El procés de crear i trencar vincles és necessari per al desenvolupament. A l'assignatura d'Educació Psicomotriu que també estem estudiant aquest semestre, donarem fa poc un concepte que, quan parlarem d'aquest tema de la creació i trencament de vincles, em vengué ràpidament al cap; es tracta de la Pulsió d'afecció i Pulsió de domini i la dialèctica que existeix entre elles. Aquesta primera, es referia a la relació de dependència amb la mare o pare (la mirada, el contacte, el to...) i la segona amb la necessitat de ser lliure d'aquest per poder explorar l'exterior (la conquista de l'entorn), el que permet al nen anar dominant el seu propi cos per dirigir-se als altres. Així, la primera Pulsió la relacionaria amb la creació de vincles segurs, i la segona, la de domini, amb la necessitat de ''rompre'' aquests vincles per explorar i desenvolupar-se.

Pensant en les famílies dels infants, és per ells també un dur procés; el vincle hi és en ambdues direccions, pel que pels pares també suposa la primera separació llarga, la qual poden viure amb preocupació i por. Com a mestres, haurem d'intentar donar tota la confiança possible per a què les sentin que deixen als seus fills en bones mans. Haurem de demostrar empatia i professionalitat, què sabem bé allò que fem i el que més ens importa és l'infant. L'estreta col·laboració amb ells és molt important, ja que ningú sabrà més de l'infant que els seus propis pares i crec que és bo també que notin que la seva veu importa. Com cada família i infant són diferents, s'haurà d'intentar tenir una flexibilitat però, sempre combinat amb uns certs límits.

Aquí deixo un vídeo que m'ha semblat interessant on Susana Martín, una Psicòloga i Mestra en Educació Infantil i sòcia fundadora i responsable de la Coordinació Psicopedagògia de les Escoles Infantils El Patio, parlava en un telediari matinal sobre l'adaptació i donava consells sobre ella.

Cercant a la xarxa, m'he topat amb un bloc: Mi Sala Amarilla (http://salaamarilla2009.blogspot.com.es/2014/02/adaptacionla-metafora-de-la-bicicleta-y.html), un espai dedicat a l'educació infantil, on es fa, al meu pareer, una interessant metàfora sobre el període d'adaptació: l'anar amb bicicleta i llevar les rodetes de darrere. Deixaré plasmats alguns fragments de l'entrada que m'han agradat molt:

''La metáfora de la bicicleta y las rueditas viene a la mente cada vez que se llega al Jardín en tiempos de adaptación''.

''El problema reside en el momento justo de sacarle las rueditas de la bicicleta ¿Cuándo puede valerse por sí mismo y no necesita de ese sostén, incluso, de nosotros caminando a su lado? ¿Y si se cae o golpea? ¿Está en condiciones de andar solo? ¿Y si siente que lo estamos abandonando? Éstas suelen ser las dudas de los adultos''.

També apareix un fragment amb el que podem empatitzar molt amb el que solen sentir els pares i mares dels infants:

''Es muy difícil administrar la gradualidad del despegue, tener la madurez y seguridad de tomar distancia para dejarlos crecer, cuando lo único que queremos en la vida es tenerlo a nuestro lado”.

Activitat 9: Escola i emocions

Una vegada vista la pel·lícula de ''Un lugar para quedarse'' per tancar un poc el tema de la família i les emocions, n'hem començat un de nou: L'escola.

Abans de res, hem començat a classe contestant, per a fer una petita reflexió personal, a una sèrie de preguntes: quina filosofía o origen la sustenta, amb quins objectius (o quines necessitats volem cobrir) i els models i les motivacions (quin model sustenta l'escola).  

En un primer moment, em va semblar molt difícil posar paraules i anotar allò que pensava de les preguntes. La veritat és que ho hem tractat molt al llarg del que portem de grau, però, a l'hora de plasmar-ho, m'ha costat força.

A l'hora de fer una posada en comú, hem anat omplint una graella amb les diverses opinions de les companyes.
A part de les tres preguntes a respondre, es diferenciaven al quadre tres columnes diferents que evocaven a diferents tipus d'escola amb diferents concepcions de l'educació:

• La guarderia/asilo: aquesta etapa es caracteritzava per la idea de ''guardar'' als infants mentre els familiars treballaven (a causa de la Industrialització i la incorporació de la dona al mercat laboral) i per tant cobrir principalment les seves necessitats físiques i biològiques bàsiques.
• L'escola infantil: sorgeix quan es pensa que l'escola és un lloc per aprendre. Valor psicopedagògic. Importància de preparar per a la vida i la següent etapa.
• Casa del nen: model que centra l'origen en les necessitats del nen i no només dels seus coneixements. Posar tots els mitjans per a què el nen es desenvolupi.

Al principi tenia un poc de confusió entre els dos últims, però, m'ha quedat molt més clar quan hem aclarit que a ''l'escola infantil'', el punt principal era arribar a uns coneixements, a diferència de ''la casa del nen'', era centrar-se en les necessitats del nen.

Així ha quedat el quadre omplint-lo amb la primera pluja d'idees:

 Una vegada realitzat i completat aquest quadre, ho hem comparat amb un que ja tenia fet el professor:

  

 Així, crec que el model més adequat és el de ''Casa del nen'', ja que com hem vist, és el que parteix de les necessitats de l'infant i pretén complir objectius com la protecció de l'infant, la salut, la seguretat emocional, jugar i gaudir, explorar i conèixer... a més de ser un model que es centra en el present, té en compte les diferències dels infants i intenta que tots puguin aconseguir un desenvolupament ple.

M'ha agradat molt la frase de Silvia Palou on sembla que crea una metàfora de l'escola i la identifica com: ''Una olla provocadora d'emocions significatives en l'infant'' , ja que és un context en el qual es donen moltes situacions, afloren els sentiments, les emocions, compartir, les baralles, etc. I tot això repercuteix en els infants de diferents formes; situacions més positives, en ocasions més negatives... però totes amb valor educatiu.

A l'escola trobem diferents ''grups humans'' a tenir en compte: els infants, les famílies, l'equip educatiu, els mestres, el grup-classe...

Respecte als infants, hem de concebir-los a com persones capaces de participar activament, de descobrir, experimentar, aprendre dels errors... (com pretén el model de ''Casa del nen''). Com a docents, haurem de tenir en compte la necessitat de crear entorns rics que propicïn els aprenentatges, que siguin estimuladors (tenint en compte la diferència entre estimulació que motivi i no una sobreestimulació, ja que pot provocar bloqueig). Com a mestres, és important també que s'aculli a tots els infants per igual, a les famílies i a les diferents cultures, sent un referent afectiu i de seguretat, que tingui present tota la responsabilitat que té en la construcció de la personalitat del nen. Serà important també molt important el seu paper a l'hora de treballar les emocions. Educar en emocions suposa molts d'aspectes importants:

                                                    Coherència

                                      Límits clars              Afecte

                                 Distància                              Hàbits

                 Reflexió i Debat                                          Optimisme

                              És Impossible educar sense vincle afectiu

Com sempre, fent recerca trobem informació o pàgines que ens semblen més o menys interessants segons els diferents temes que tractem. En aquest cas de l'escola i les emocions, he trobat un enllaç on m'han sortit moltes propostes diferents i en la qual diverses persones han anat pujant activitats, llibres o propostes per a treballar les emocions a l'escola. Per exemple, contes per a treballar les emocions, vídeos, el racó de la tranquil·litat, ''com em sento avui?'', entre molts d'altres. M'ha semblat molt interessant perquè al final, la qüestió és saber aplicar la teoria a la pràctica, i trobar diferents formes de treballar les emocions a classe de forma lúdica i significativa. Veure diferents exemples, sembla que inspira a crear noves idees i a veure la gran diversitat de formes de fer-ho.

Aquí deixo l'enllaç d'aquesta pàgina: 

https://www.pinterest.com/emeprohens/sentiments-i-emocions-a-l-escola/ 

 Un altre concepte que hem estat treballant dins el bloc d'Escola és el concepte de Resiliència.

He de dir que el tractarem un poc a l'assignatura del semestre passat d'Educació Inclusiva. Més que res, el vérem en relació a les famílies que es trobaven amb la notícia de l'arribada d'un fill amb una discapacitat o amb risc de patir-ne. La definició, pràcticament, era la mateixa; ''capacitat de fer front a circumstàncies adverses a la vida i que les puguem superar amb èxit'', però més enfocat a aquell tema. Per això, vérem alguns elements o recursos resilients com ara les xarxes socials (família, amics, vesins...), bon nivell d'autoestima, parlar dels sentiments, sentit de l'humor, desculpabilitzar-se, flexibilitzar el dia a dia, bon nivell de comunicació en l'àmbit familiar...etc.

Partint d'aquesta base, tractar aquest tema també a l'assignatura d'Educació Socioemocional, ens ha ajudat a enriquir i saber més sobre aquest concepte i ampliar la idea que en teníem a més d'enfocar-lo també des d'un altre punt de vista. Així, hem vist alguns factors que ajuden a la Resiliència en el clima escolar, com l'afectivitat i els vincles, els hàbits estructuradors de rutines, la compensació de desigualtats, la creativitat, les expectatives elevades, el fet de poder transmetre habilitats per a la vida, la construcció de la pròpia història, etc. També hem vist la importància de saber que es tracta d'un procès en el qual podem incidir. Durant una de les classes, vérem un vídeo de Txema Salvans on es feia una comparació de la Resiliència de diferents materials molt gràfica; per exemple, deia que el vidre era un material molt poc resilient, ja que front un impacte es trencava en mil miques, a diferència del suro, que normalment és resistent front a un xoc. Deixo aquí el vídeo perquè en el poc temps que dura em sembla que dóna molts de punts clau sobre aquest tema com per exemple, la importància de la creativitat.

Ja que estem tractant el tema de l'escola, he trobat dues frases sobre el mestre (o que s'hi poden adaptar) que crec que, tot i que són força antigues, podem enfocar-les des del punt de vista que aquest no és una figura del saber absolut, sino que pot aprendre dels demés, i en particular dels alumnes ja que aquests tenen també molt que ensenyar.

                    ''No hay maestro que no pueda ser discípulo''

                                                            Baltasar Gracián 1601-1658

                                                                  (Escritor espanyol)

                                 ''Los hombres aprenden mientras enseñan''

                                                                     Séneca (2 AC-65)

                                                                         (Filòsef llatí)

Activitat 8: ''Un lugar para quedarse''

Dins del bloc que tracta sobre la família i les emocions, hem vist una pel·lícula anomenada ''Un lugar para quedarse''. En ella, es narra la història d'en Burt i na Verona, una parella que, quan reben la notícia que tindran un fill, es troben amb la incertesa que qualsevol pare primerenc pot sentir. Esperar un fill és (quasi sempre) una notícia molt alegre i positiva per a una parella, però, també pot crear inseguretats i pors, ja que ningú neix sabent ser el millor pare o la millor mare. Això és un poc el que li passa en un primer moment a la parella, la qual decideix buscar suport en els pares d'en Burt i van a visitar-los. La sorpresa se l'emporten quan aquests els hi conten que se'n van a viure a Bèlgica, pel que en Burt i na Verona perden aquest sistema de suport amb el qual contaven.

A partir d'aquí, la parella inicia un viatge cercant el millor lloc on quedar-se i criar al seu fill. Així, visiten Fènix, Tukson, Madison, Montreal, Miami... Al llarg d'aquest recorregut, la parella va trobant familiars i amics; cada un amb un model particular de família (uns més liberals, uns altres més protectors, etc.) que fa reflexionar a la parella sobre què és allò que volen o no per al seu fill.

Al final, acaben per prendre la decisió que creuen més apropiada; anar-se'n a viure a la casa on na Verona havia viscut quan era petita (la dels seus pares, que havien mort), allí creuen que és on millor serà per formar la seva pròpia família, de fet, ell quan estan a la casa diu en un moment determinat: ''Este sitio es perfecto para nosotros'', que reflecteix que per fi han trobat el lloc on volen compartir la seva vida, sense copiar a ningú sinó fent-ho a la seva manera.

La veritat és que crec que es tracta d'una pel·lícula on la idea principal no s'allunya molt d'una situació que podria ser real; una parella que va a tenir un fill i que no compta amb una família extensa que els hi ofereixi suport. Aquesta manca d'ajuda (que pot ser per diversos motius, ja siga perquè la resta de la família no viu prop de la parella, perquè no tenen relació, etc.) pot crear conflictes com dificultats per a la conciliació entre vida laboral i familiar, arribar tard al matí a l'escola, poc temps per a la relació amb els mestres... És una situació que tal vegada ens podem trobar com a futures mestres i on haurem d'intentar ajudar en la mesura que ens sigui possible.

D'altra banda, m'agradaria destacar també (perquè crec que a la pel·lícula salta molt a la vista) la relació entre en Burt i na Verona. En principi, pareixen molt diferents; ella sembla més responsable i ell un poc més infantil, però, després es mostra un vincle molt fort entre ells i una unió entre els dos. Això els fa tirar cap endavant en tot moment i donar-se suport mutu.

També comentar que, com hem vist a classe, els models de famílies que van apareguen al llarg de les escenes estan un poc exagerades i estereotipades, suposo que per tal de fer notar molt les diferències entre unes i altres i per donar un toc d'humor. D'igual forma, reflecteix la gran diversitat d'opinions, models de vida, relació amb els fills, etc. que hi ha entre famílies. Això segurament també ens ho trobarem a l'aula, ja que cada família és diferent i haurem d'acceptar-ho i partir de la idea que tots ho fan (normalment) de la millor forma que saben.

Un altre punt important de la pel·lícula crec que és quan es mostra el record pels pares de na Verona. En un moment donat, quan esta amb la seva germana i parlen, es nota que la protagonista és més reticent a parlar del passat i d'ells. Però em va semblar bonic quan la germana recorda amb afecte a la seva mare i li diu a na Verona que segur que ella també serà molt bona mare, tan bona mare com ho va ser la seva. Quasi al final, ella comença a contar-li a Burt més coses sobre la seva família i és a partir d'allí quan decideixen tornar a la seva antiga casa i instal·lar-s'hi. Això representa com un pas més del període de dol pels seus pares i ''romp'' com la barrera que no li permetia parlar obertament d'ells i d'anar a la seva casa. Així, acaba sent per fi aquesta casa el seu lloc de referència, on poder-se agafar i ''crear arrels''. Al final, tot aquell viatge que han portat a terme no ha estat una pèrdua de temps, perquè els ha fet madurar i trobar el lloc més convenient per a viure.

 

Activitat 7: La família

 Després d'haver avançat força amb el tema de les emocions, hem començat a tractar el tema de la Família. El primer que férem a classe va ser crear una definició personal d'aquest concepte. A simple vista sembla una activitat molt fàcil, però realment és més complicat del que pareix, ja que, tot i que tots tenim una idea sobre què entenem per família, plasmar-ho i redactar-ho és més difícil. Pensant un poc i adaptant-me als diferents tipus d'estructures familiars que existeixen actualment, la meva definició m'ha quedat així: ''Una família és un conjunt de persones que estableixen un vincle, es reconeixen com a grup, es donen suport, i comparteixen una vida''.

Una vegada fet això, ens hem posat per grups petits, compartit les nostres opinions i intentat crear una definició més amplia entre les tres. Aquesta, ens ha quedat així: ''conjunt de persones en el que cada un té una funció i un rol determinats, que estableixen un vincle, es reconeixen com a grup, es donen suport i es satisfan mútuament les necessitats bàsiques''. Així, la meva definició va quedar un poc més ampliada amb les parts que he ressaltat amb color. La veritat és que fer aquest treball d'una reflexió pròpia i després compartir-la amb un grup (petit com a aquí o en gran grup com férem també després), dóna molt de lloc a ampliar la teva visió i aportar noves idees a les teves pròpies, per això m'agrada quan ho fem.

Després d'això, per tant, férem ja la reflexió en gran grup, on totes dèiem allò que enteníem per família, creant un gran esquema a la pissarra. Quan vàrem tenir totes les idees apuntades, ens vam adonar que ens faltava algun concepte que especifiqués més la definició, ja que a simple vista es podia aplicar a qualsevol tipus de grup i per tant no era específica de ''Família''. Ens faltava deixar constància de les funcions i necessitats satisfetes en aquest grup concret i per això ho vàrem incloure, a l'igual que apuntar que era la institució de socialització més important. Una vegada fet això, així és com va quedar l'esquema de la nostra definició en gran grup, que, resumida, seria així: ''La família és la institució més important de socialització, formada per un grup de persones que estableixen vincles, generant sentiment de pertinença i una identitat pròpia, on cada membre desenvolupa un rol i unes funcions a través de les quals s’han de satisfer una sèrie de necessitats (de suport, afectives, biològiques i fisiològiques, econòmiques, educatives, culturals, d'oci...)''.

 Respecte a les necessitats dels infants, m'agrada el que Félix López expresa a la lectura de ''Desarrollo personal-social en el ámbito familiar''; resumint tots els drets de la infància (després els desenvolupa més també) en una frase: ''todos los niños tienen derecho a vivir en condiciones que les permitan satisfacer todas sus necesidades bàsicas''. En veritat és una frase molt curta i pareix molt global, però si la llegim bé és un resum on remarca la importància de satisfer correctament totes les necessitats bàsiques.

 Altres definicions que hem vist a classe m'han fet reflexionar també. Una en especial que comentarem i que es troba al capítol de MartaRico :''Cap a on va la família? Canvis en l'estructura familiar'', va ser la de ''grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia''. En un principi semblava més un acudit que una definició real, però, després, analitzant-la un poc, no apunta res que no sigui veritat. Si ho pensem, la primera part ens diu que és un grup de persones que conviu (d'una forma o una altra) i la segona part, la més destacada per a mí, que parla de les baralles, realment representa la interacció i que una persona t'importa perquè si no, normalment, ni tan sols et molestes en barallar-te.

Aquesta autora recalca també que, com bé diuen antropòlegs i historiadors, mai ha existit una sola forma de família, tot i que en aquests moments en som molt més conscients i podem entendre la família com una institució heterogènia. Així, podem trobar moltes tipologies de familília com la família biològica, monoparental, homosexual, roconstituïdes, extenses, adoptives, d'acollida...entre altres, i totes són igual de vàlides.

L'article, tracta també el que anomena ''dues revolucions familiars'' que han marcat la situació actual. Una el procés pel qual es passà d'una família extensa a una de nuclear, i l'altra formada per la privatització de les relacions socials, l'individualisme i els canvis en la incorporació de la dona a la situació laboral.

Malgrat els canvis però, la família, en general, no perd importància o queda en un segon pla, sinó que s'adapta als canvis socials. D'aquí, la necessitat de passar d'un model únic a la diversitat de models.

Un aspecte a tenir en compte a la família, (que també es pot aplicar a l'escola), és el seu paper vicarial, de model. És per això que s'ha d'anar alerta amb la Doble Moral, és a dir, dir una cosa i fer-ne una altra contradictòria, com l'exemple típic de dir: ''no fumis'' i estar fumant mentre, o dir que no es crida cridant.

Després també, de la socialització de les emocions en la família, hem parlat que dins de l'educació emocional directa, les estratègies parentals més positives serien aquelles que ajuden a:

- Tenir consciència dels propis estats emocionals i els de les persones amb qui interactuen

- Entendre que totes les emocions són útils per créixer, l'important és com es regulen

- Entendre que tothom té raó per les seves emocions

- Posar nom a les emocions ens ajuda a conèixer-les i acceptar-les i regular-les

 - Posar límits a la manifestació de determinades conductes

D'aquesta manera, es resultats solen ser infants competents socialment perquè entenen el funcionament de les emocions i saben regular-les i respectar-les.

 Fent una recerca per la xarxa, he trobat diverses frases de diferents autors. Algunes d'elles, m'han fet reflexionar i, amb el que hem vist fins ara de matèria, buscar un significat a allò que expressen.

Per exemple:

Tener hijos no lo convierte
a uno en padre, del mismo modo
en que tener un piano
no lo vuelve pianista.
Michael Levine

Aquesta frase de Michael Levine em porta al cap la idea que, com bé diu, tenir un fill no et converteix automàticament en pare o mare, sinó que per ser-ho realment has de satisfer i complir unes necessitats (totes les que havíem reflectit a l'esquema grupal de la definició de família: afectives, biològiques, fisiològiques, educatives, etc...). Un exemple que ho reflecteix és quan una persona diu que per a ell/a el seu pare biològic no el considera pare perquè no ha complit aquest rol, i en canvi, la parella amb la qual s'ha reconstituït la família, si ha satisfet aquestes funcions i la persona el pot arribar a considerar com un pare o mare.

La familia es como una jaula; uno ve a los pájaros desesperados por entrar, y a los que están dentro igualmente desesperados por salir.

Michel de Montaigne (filósofo).

Aquesta frase de Montaigne em fa pensar un poc en el vincle d'afecció a la família. Tot el món necessita tenir aquest vincle i sentir que forma part d'una família (com estar dins la gàbia) però també necessita, una vegada el llaç sigui molt segur, trencar aquest vincle per a poder viure noves experiències i créixer (sortir de la gàbia).

  

Activitat 6: Lectura de ''L'educació emocional i convivència''

 Aquesta entrada la dedicaré a tractar la lectura de Rafael Bisquerra Alzina: ''Educació Emocional i Convivència''. Amb aquesta, he pogut ampliar alguns dels coneixements que ja havíem tractat a classe al voltant de les emocions i també ampliar-ne de nous.  

 La lectura ens ofereix la possibilitat d'ampliar la nostra definició d'emoció. Segons diferents especialistes, hi ha l'acord que és ''un estat complex de l'organisme caracteritzat per una excitació o pertorbació que predisposa a una resposta organitzada''. I que, a més a més, s'hi poden distingir tres components: el neurofisiològic, que són aquelles respostes involuntàries com la respiració, el to muscular, la hipertensió..., el comportament, com el to de ve, les expressions facials, els moviments del cos... (que poden ser dissimulats com per exemple quan intentem parèixer feliços esbossant un somriure però realment estem tristos per alguna causa), i el component cognitiu que permet identificar un estat emocional i donar-li nom.  

 Un dels aspectes dels quals tracta la lectura de Bisquerra que ens permet ampliar coneixements és el d'Intel·ligència Emocional. Aquest concepte, ja l'havia trobat en diverses ocasions realitzant recerques per a les anteriors entrades, ja que té força importància en el tema de les emocions. Un dels punts de vista que més ha influenciat és el de Daniel Goleman, el qual va recollir l'article de Solovey i Mayer (1990) per escriure el que arribà a ser un best seller (1995).

Així, Goleman apunta:

“La inteligencia emocional es una forma de interactuar con el mundo que tiene muy en cuenta los sentimientos, y engloba habilidades tales como el control de los impulsos, la autoconciencia, la motivación, el entusiasmo, la perseverancia, la empatía, la agilidad mental. Ellas configuran rasgos de carácter como la autodisciplina, la compasión o el altruismo, que resultan indispensables para una buena y creativa adaptación social”. 

Daniel Goleman

Així, Goleman explica que la intel·ligència emocional està formada per un conjunt d'habilitats que permeten controlar els sentiments adequadament.

Aquí deixo un vídeo de Goleman sobre la Intel·ligència emocional que he trobat molt interessant. M'agrada perquè al ser una conferència, el veig més proper i trobo que és més fàcil d'entendre:

 

Altres conceptes importants de la lectura són les competències emocionals, que puguin ajudar a comprendre, expressar i regular de forma apropiada les emocions i així poder-ho posar en pràctica a la vida i beneficiar-se'n, i l'educació emocional, com a la necessitat de desenvolupar aquest tipus de competències. Per tant, hi ha una interrelació entre ambdós conceptes que poden millorar la convivència. L'educació emocional es pot entendre com un procés educatiu continu i permanent que pot tenir com a destinataris no només als alumnes sinó també a famílies, professors, etc. En el cas dels docents és especialment important ja que hauran de ser bons ''models emocionals'' per poder ajudar als seus alumnes a què ho siguin. Això haurem de tenir-ho molt present com a futurs docents si volem ser bons referents, ja que, com ja sabem, a part de transmetre coneixements, la part emocional és també molt important (sobretot a l'Educació Infantil).

Respecte a l'educació, m'ha semblat interessant la idea de beneficiar-se d'impactes emocionals que estimulin la memorització, crec que com a mestres podrem adaptar-ho i buscar impactes positius, com per exemple d'intriga, de molta emoció, alegria, etc. en els alumnes que afavoreixi la seva motivació i per tant memorització.

 

Activitat 5. Baby Human: ''Sentir''

En aquesta ocasió hem visionat un vídeo que forma part d'un conjunt de 6 vídeos relacionats cada un amb un aspecte diferent (caminar, pensar, parlar, sentir, relacionar-se i comprendre).

En aquest cas, el vídeo que hem vist, donat que aquesta assignatura és la d'Educació Socioemocional, ha estat el relacionat amb les emocions dels nens. Així, ens ha permès reforçar algun aspecte que ja coneixíem, aprendre'n de nous i reflexionar i debatre alguns temes concrets.

 

 

El principi del vídeo ha començat amb un aspecte que m'ha sorprès, ja que no sabia fins ara. Aquest ha estat el que respecta a que fins al primer mes de vida, el petit somriure que pot fer un nadó es tracta d'un reflex i és diferent del somriure social, que sol aparèixer abans dels sis mesos (cap als tres aproximadament) i ja sí que mostra una resposta voluntària a un estímul implicant tota la cara. La veritat que això m'ha sorprès perquè sempre que havia vist el somriure d'un petit nadó no pensava que es tractés d'un reflex sinó per exemple perquè estava a gust. Ara que ho pens, en algun documental he pogut veure com el nadó, encara dins el ventre de la mare, esbossava un petit somriure que segurament es tractava ja d'aquest primer reflex del qual parlem.

Un altre aspecte que crec interessant comentar i que s'ha vist molt clar al vídeo ha estat quan, en una investigació, els nens actuaven d'una forma o una altra segons l'expressió facial i l'emoció que transmetia la mare. Així, l'exemple al documental es veia com quan la mare feia cara de preocupació o por (suposant que el nen podia caure) aquest deixava de gatejar i tornava enrere, i si la mare tenia una expressió tranquil·la, aquest continuava cap a ella. Realment, és cert que a partir de determinades edats el comportament i el caràcter dels pares pot influir molt en els nens i de fet aquests s'hi fixen molt.

D'altra banda, de vegades tendim a pensar que els nens són molt dependents però el vídeo ens mostra que també tenen els seus propis mecanismes interns per autoregular-se i controlar la seva ansietat i aproximadament a partir dels 24 mesos, tenen certes eines per controlar la por, com per exemple el cas d'una nena que al veure una aranya penjant, cantava una cançó que tractava sobre aranyes mirant-la.

Amb aquesta activitat, hem pogut reforçar també alguns aspectes que ja coneixíem com que cada nen té el seu propi temperament i caràcter, i per tant, davant diferents situacions o estímuls no reaccionen de la mateixa manera. Així, un nen pot riure o sentir curiositat si li posen una careta de pallasso al davant, i un altre pot tenir por i plorar. De la mateixa forma, cada nen té una forma de controlar la seva frustració, de fet, és bo que l'expressin (a l'igual que parlàvem amb els sentiments de tristor i ràbia), ja que això els ajuda a tolerar-la. L'adult, pot ajudar a l'infant a regular les seves frustracions i les emocions.

En acabar el vídeo, hem estat comentant grupalment algunes qüestions que han donat peu a debatre. Per exemple, un tema que havia impactat força i que ha provocat diferents opinions ha estat el tema que respecta a què un nen interpreta primer les emocions de la mare i que pot fer-ho abans amb una dona desconeguda que amb el pare. L'explicació era que les dones solen expressar més obertament les emocions, però, no estic del tot convençuda (tot i que si s'ha realitzat un estudi, pot ser que sí), ja que un home pot ser que també expressi les emocions de forma molt clara i oberta i que el nen pugui interpretar-ho.

També hem parlat de la importància de no sobreestimular, ja que de vegades hi pot haver pares que poden passar poc temps amb els fills i quan el tenen ho volen fer intensament. Però, els nens necessiten també el seu espai vital. A més, com bé hem vist a classe, el temps, a part de ser de qualitat, ha de ser en quantitat, i saber aprofitar moments privilegiats, d'interacció i de contacte, com són el dinar, el sopar, el moment del bany, etc. Com apunta el quint vídeo de ''Baby Human'', (més basat en les relacions), ''els vincles segurs amb adults que l'estimen ajuden al nadó a crear relacions afectives saludables mentre creix i el permet ser un ser social feliç i equilibrat'', per això la importància de tenir-ho molt present. També, és important que els primers afectes senten les bases de les futures relacions dels infants i que, de fet, el vincle creat per la forta unió entre pares i fills és el primer pas per aprendre a relacionar-se amb els altres.
 

A part d'això, hem aprofundit força en el tema de les emocions morals. Aquestes solen aparèixer quan el nen té consciència de si mateix, que sol sorgir aproximadament sobre els dos anys de vida.

L'autorrreconeixement és un hite per nadó humà i és molt important per entendre's a un mateix com a ser social i participar plenament en la societat. En el vídeo posterior al que hem vist a classe, més dirigit a estudiar les relacions, apareix un experiment per veure a quina edat aproximada els nens comprenen que existeixen; així col·loquen un carret de la compra però, tot i que els nens intenten moure'l no poden perquè està enganxat a una base que ells trepitgen. Aproximadament cap als 18 mesos, els nens se'n donaven compte i descobrien què passava el que els permetia moure el carret, per tant, ja tenien consciència de si mateixos i del seu cos.

La vergonya i l'orgull són exemples d'emocions morals tipus i van relacionats també amb el temperament de cada nen. Per saber quan el nen té autoconsciència, m'ha semblat interessant també la idea de posar-li alguna cosa al nas o el nas pintat i si es miren al mirall i se'l toquen (com per llevar-s'ho) és que sí.

En definitiva, el vídeo m'ha semblat molt interessant, ja que a part, es basa en moltes investigacions fetes amb diferents nens pel que fonamenta allò que expressa. Al final, sabem que cada nen té el seu propi caràcter i temperament i no per això és millor o pitjor. Sobretot, cal anar alerta amb aquells nens que menys reclamen, aquells més ''invisibles'' per a què no es quedin de banda perquè sovint són també els que més necessiten.