QUIET. Màrius Serra

 A diferència d'altres novel·les, el llibre de Màrius Serra; Quiet, crida a la reflexió. Ja el fet que conti una història real, la seva història, t'endinsa molt més en ella. La primera frase que obre el llibre ''aquest és un llibre que pot ferir a la meva sensibilitat'', ja m'ha fet pensar què era el que em trobaria en ell, i finalment, m'ha arribat molt més del que m'esperava.

Una part molt important que provoca la lectura del llibre és la d'empatitzar amb la família d'en Lluís; Llulu com li diuen carinyosament, el qual pateix una encefalopatia. M'he intentat posar en la seva pell, és a dir, empatitzar amb ells, i no només amb la seva situació, sinó amb la de totes les famílies que hi deu haver en el món amb casos com aquest i que han de tirar endavant així com poden. Crec que la empatía és una eina fonamental per a la convivència i per a tractar aquests casos. Tal vegada, si cada un dels membres de la societat féssim una tasca d'empatía, seriem millors persones. Jo penso que hi ha gent que té por a tenir prop una persona amb discapacitat, que pensen que és millor mirar cap a una altra banda i fer com si no existissin, però això es trist, perquè ningú es mereix ser ''invisible'' als demés.

En molts moments en què llegia diferents situacions que ha viscut la família, em passava pel cap la idea del ''jo no podria'', que precisament apareix en un dels últims capítols; ''Mort'' on al pare li retronen dins el cap aquestes paraules que molta gent diu. Realment suposo que això és una cosa que es pensa quan no es té la situació al davant, tendim a pensar que no seríem capaços de fer-ho, però en realitat penso que si es dóna el cas de viure-ho, no pots fer més que lluitar i tirar endavant com fan els pares d'en Llulu, perquè no pots quedar-te maleïn-te i buscant culpables. Com el pare diu: ''I penso, si jo puc, si nosaltres podem, és perquè ell no pot'', és a dir, fas tot el possible per ell costi el que costi.

En ocasions els capítols són força durs: es narren algunes de les crisis epilèptiques d'en Llulu, moments de debilitat dels pares... però la forma que té en Màrius Serra de contar-ho és peculiar. Dins de la gravetat dels fets, el pare s'allunya d'una forma d'expressar-se dramatitzada i diria que juga amb les paraules. Durant tot el llibre m'ha sorprès això, la forma d'escriure d'en Màrius, no se ben bé com explicar-ho, només sé que s'allunya de la forma que pensava que escriuria sobre aquest tema tan dur. Per exemple en un moment que el cosí d'en Llulu está ballant i ell es troba a la cadira (com sempre), tal vegada m'esperava llegir una simple descripció del moment, en Màrius, però, va molt més enllà i relata: ''La mirada joiosa contrasta amb la cara de Chucky que ara mateix fa el Lluís posseït per la cosa aquesta que ni els neuròlegs ni els bruixots no han aconseguit identificar ni molt menys encara eliminar. Enravenat a la seva cadira amb una ganyota perversa, el puny esquerre enlaire i la cama dreta estesa, pateix una crisi epilèptica...''.

Tot el llibre en general m'ha enganxat, m'ha sorprès... Però, alguns aspectes en concret m'han fet reflexionar d'una forma més intensa. Sobretot les barreres que avui en dia encara posa la societat. Quan llegia per exemple el capítol de ''Vergonya'', m'ha fet pena pensar que encara succeeixen situacions com la de quan van a aquell ''bon restaurant'' i la mestressa tot seguit de vore en Llulu posa excuses per a què no dinin allí: donar-los poc temps, fer-los anar a una sala més apartada amb la dificultat dels escalons, que no li havia dit el detall de la cadira... Només podia pensar que realment la situació em feia, com bé s'anomena el capítol; vergonya i en la impotència que es deu sentir al trobar-se obstacles d'aquest tipus. Per a aquestes famílies hi ha molts tipus de barreres, barreres arquitectòniques, però també barreres que posen les pròpies persones, aquestes jo crec que són les que fan més mal per qui se les troba, ja que ningú hauria de despreciar a ningú sigui com sigui.

Personalment molt impactant també ha estat l'escena en que el pare d'en Llulu va al funeral de na Clara, una nena d'ètnia Llullu (com diu ell) i transmet el dolor que deuen sentir els pares en aquell moment i explica que cada vegada té més clar que tard o d'hora ells també hauran de passar per allí. L'enterrament d'un fill; una cosa que jo crec que ningú vol haver de passar, massa insuportable, i tot i així, el pare no pot evitar pensar que acabara passant amb el seu.

Durant tot el llibre, es pot veure com en Llullu és el vertader protagonista silenciós de la història. M'agrada veure com els pares no el converteixen en una víctima, sinó que el tracten com un més de la família i viuen totes les aventures que poden amb ell i la seva germana, na Carla: viatjant arreu del món, i no aturant-se enfront de les dificultats. Al final, jo crec que queda reflectida una història d'amor sincer, no una típica història d'amor entre una parella, si no la d'uns pares cap al seu fill i la família que formen; d'aprofitar tot el temps possible junts, de lluitar, de superar-se...

L'última part del llibre; Córrer, ha estat per a mi la més emotiva. El projecte que porten a terme junt amb en Jordi Ribó, amb la idea del foliscopi que va comprar en Màrius a una llibreria és un motiu de lluita i optimisme. És probablement l'única forma que tenen els pares d'en Llullu de veure'l a córrer però és a la vegada com un signe de vida. M'ha semblat molt bonic veure el procés que han anat seguint per fer-ho.

Llegint el llibre, he recordat també una situació propera viscuda. He fet gimnàstica rítmica, un esport que necessita molt de moviment, rapidesa, expressió, etc. De vegades, als entrenaments, venia la mare d'una de les companyes amb la seva altra filla. Aquesta última, pateix una discapacitat i ha d'anar en cadira una rodes de la qual mai l'he vist aixecar-se (com diria en Màrius, és d'ètnia Llullu). La situació que es vivía allí era el contrast entre tant de moviment i la quietesa d'aquella nena, mirava, però no sé si ens mirava a nosaltres, em venien i em vénen ara al cap preguntes com: ''la música que ballem li fa sentir alguna emoció?'', ''pensa?'', ''què pensa?''... tal vegades són preguntes fetes un poc des de la ignorància cap al tema, el cas és que nosaltres seguim aquí, avançant, fent coses, estudiant....etc. I aquella nena, si no m'equivoco, encara esta a aquella cadira...la veritat és que és molt frustrant pensar-ho.

L'assignatura d'Educació Inclusiva en general (contant amb les classes, vídeos que visionem, els seminaris, els llibres de lectura...etc.) és definitivament una de les assignatures de la carrera que fins al moment esta fent-me reflexionar més. És molt bonica i a la vegada un poc dura però et situa en la realitat i això esta bé perquè no podem quedar-nos només en la teoria.

Com el llibre m'ha impactat tant, he decidit fer una petita recerca per informar-me un poc més sobre la situació, així, per acabar, m'agradaria deixar un vídeo que tracta sobre una entrevista a TV3 al mateix Màrius Serra on parla d'aquest llibre i del cas del seu fill que m'ha semblat molt interessant per a conclou-re la meva reflexió.

Tema 4: Factors psicològics implicats en l'aprenentatge: Factors Interpersonals

 Com ja hem dit en l'anterior entrada (que té molt a veure amb aquesta també), dins del procés d'ensenyança-aprenentatge hi ha molts factors que hi influeixen i que tal vegada no estan presents a la vista però si tenen pes dins de la convivència de l'entorn educatiu. En l'anterior tema tractàvem els factors intrapersonals i en aquesta tractarem els interpersonals.

  

 Un d'aquests factors interpersonals que té força pes dins la dinàmica de l'aula és la de la interacció mestre-alumne. Els mestres i docents en general tenen un paper molt important davant els seus alumnes; tot i que s'hauria de mantenir en una figura que tracta a tots els infants per igual, dóna les mateixes oportunitats, mostra el mateix afecte, etc. Moltes vegades, per la nostra pròpia personalitat o valors, se'ns fa molt difícil. De fet, moltes vegades, des del primer moment que entren en una aula i es troben amb els seus alumnes, ja es creen unes expectatives que poden guiar tot el procés.

Segons Jussim, un psicopedagog, el procés d'expectatives dels mestres passa per tres fases:

La primera fase es basa en la primera impressió, aquells primers moments en què el primer que es veu, com la manera de vestir, l'apariència, el comportament... fa que es creïn una imatge que com són. Des d'aquí poden passar dues coses; que el mestre a mesura que passa un poc el temps faci una revisió profunda i reflexioni que realment aquella persona o nen és completament diferent de com pensava o que es reforci aquella primera impressió. A classe hem tractat que normalment amb els més grans si sol passar això, que després els mestres se'n adonen que alguns alumnes no són com ells pensaven i que s'han equivocat, però que a educació infantil solem mantenir aquella primera impressió que vam tenir. Això no m'agrada i esper poder evitar fer-ho en un futur perquè sempre ens podem equivocar i no hem de fixar-nos només en aspectes tan externs si no conèixer bé a cadascun dels infants i després ja extrau-re conclusions. D' igual forma que no tenim per què fer més cas al típic nen graciós i xerrador i menys a aquell nen que per exemple va brutet, ni tan sols fer-ho dissimuladament perquè els nens es fixen molt en el llenguatge no verbal i se n'adonen, a més pot afectar la seva seguretat emocional (de la que vaig fer una breu explicació a l'entrada anterior al paràgraf de la personalitat).

La segona fase de la qual parla Jussim és el tractament educatiu a cada un dels infants en relació a les expectatives que t'has plantejat. Llavors per exemple amb aquell nen que t'has creat millor expectatives interactuaràs més i amb aquell que les expectatives han estat dolentes menys.

I la tercera fase seria la forma de reaccionar dels infants davant les expectatives del mestre. Hi ha diferents maneres: segons el tractament rebut alguns reaccionen positivament i altres tot al contrari. Segons els estudis que s'han fet una gran majoria acabaven adaptant-se a les expectatives creades, per tant, si és així, els ''dolents'' sempre seran els ''dolents'' i els ''bons i millors'' el mateix. Crec que això es fa d'una forma un poc inconscient, però s'hauria d'intentar tallar-ho d'arrel perquè pot afectar els nens (ja siguin més grans o més petits) i com a mestres hem d'intentar oferir un tractament just a tots.

El context escolar també s'ha de tenir en compte. Una teoria a la que podem referir-nos és la d'en Brofrenbrenner, ja que com més relacionats estiguin tots els contextos, més potenciadors d'aprenentatges seran. Això, és clar, hauria d'estar lligat a una metodologia motivadora i que arribi a tots per igual, i a treballar les estratègies emocionals tan importants tant en grup com individualment. Els aspectes físics de l'aula també tenen importància, com els espais, la llum, la remor....

Centrant-nos més en el mestre i les seves característiques com a educador, hem treballat que existeixen diferents tipus de personalitats de mestre. Després de molts d'estudis, avui en dia es manté que la personalitat d'aquests es situa entre dos pols (es troben també termes mitjans): els afectius- emocionals (aquells que demostren acceptació, comprensió, empatia, treballen qüestions emocionals a l'aula...) i els intel·lectuals -directius (que tenen més present ser eficaços amb els recursos didàctics, coherents amb els aprenentatges...). Es pot pensar que s'ha de ser l'un o l'altre però realment jo crec que no, crec que el millor seria tenir el millor de cadascuna, treballar les dues personalitats, ja que es complementen. És molt important estar ben preparat i ser un bon professional i també treballar aspectes més afectius i ser estable emocionalment.

Del mestre, també podem parlar dels diferents rols que pot adoptar.

A classe hem tractat l'exemple d'una manipulació experimental sobre com influïen els diferents rols de l'adult en un grup i la reacció d'aquests. Bàsicament es simulaven tres rols: L'autoritari, el democràtic i el laissez-faire.

Amb aquest últim, on l'adult simulava una actitud de passotisme, sense implicar-se, deixant fer el que els nens volguessin... Els nens es mostraven molt agressius, no feien res.

Amb l'autoritari (que és el que més es sembla al model tradicional del rol del mestre) on aquest inhibia la iniciativa, orientava les activitats sempre, renyava, castigava, comparava, etc. Els nens es portaven molt bé però quan el docent era dins l'aula perquè quan no hi era es tornaven molt rebels.

I per últim amb el democràtic, que valorava els fets, es treballaven aspectes individuals sense comparar... els nens, tot i que estaven menys controlats que amb l'autoritari, treballaven bé, s'ajudaven, no s'arribava als abusos...

En realitat els tres estils s'han donat a les escoles en diferents èpoques. Actualment sembla que es tendeix a l'estil democràtic, però amb trets de l'autoritari perquè encara es vol tenir la idea de tenir-ho tot controlat. 

Sembla que molta gent pensa que el paper del docent és molt fàcil, però realment podem comprovar que no és així, i que a més de tenir una gran responsabilitat amb els alumnes, hi ha moltes altres coses a tenir en compte per arribar adequadament a cada un d'ells; la metodologia, el rol que adoptem, la personalitat, la seguretat emocional que hem de proporcionar...etc. Pel que crec que la professió hauria d'estar més valorada. Tal vegada si ens preparem molt bé i conseguim posar tot el que aprenem en pràctica podem arribar fins a aquesta fita.

La nostra societat va canviant, de la mateixa manera, les percepcions del rol del mestre també ho van fent, a l'igual que la forma de comportar-se dels alumnes, el rol de la família... Moltes vegades, els docents tenen el problema de no acabar d'adaptar-se a aquests canvis i això els hi crea inseguretat i incoherències a l'hora de treballar. Això és el que s'anomena l'ambigüitat de rol del personal docent. Com hem parlat a classe, el problema és que no sabem què s'espera de nosaltres com a mestres, però, hem d'aprendre a mouren's dins aquesta ambigüitat i anar perfilant el tipus de mestre que volem ser. La veritat és que antigament el rol del mestre no era quasi gens qüestionat. Per què actualment ho és tant? És una pregunta que em ve a la ment quan tractem aquest tema i que supòs que la resposta és per la ignorància i el moment.

Tot això del rol va molt lligat a les metodologies. Algunes s'adapten més a unes maneres de ser i altres menys.

Record el documental que vàrem vorer ''Educar o ensenyar'' que hem va agradar perquè diferents professionals sortien donant la seva opinió sobre quina postura adoptar de les dues. La veritat és que hi ha una certa dicotomía en quan quina és la millor opció. Jo crec que a l'escola és duen a terme les dues. Em vaig quedar amb una frase d'un professor d'Eso que deia: ''malament si l'escola només trasmet coneixements'', ja que ha d'anar més enllà.

Respecte als estils d'ensenyament del mestre. Hi ha diferents investigacions però les tres que més hem treballat a l'assignatura han estat:

Els estils de Flandes, van analitzar les relacions entre els mestres i els alumnes i van fer uns qüestionaris. Constataren que si el docent considerava als alumnes i creava un bon clima d'aula els resultats eren millors. També analitzaren la interacció verbal i no verbal i si el mestre acceptava els sentiments dels alumnes (cosa que crec que en un mestre en l'actualitat ha de tenir molt present per arribar a tots per igual i entendre als alumnes millor).

Els Estudis de Bennet, van fer també qüestionaris i se centraren sobretot en el professor. Ells consideraren que hi havia 12 tipus d'estils que estaven entre els progressistes-liberals (6 categories), que treballaven més la motivació intrínseca, agrupaments flexibles... i els tradicionals-formals (6 categories més) treballant més la motivació extrínseca, treball individual, molt preocupats pel control... El que més m'ha sorprès d'aquest estudi és a la conclusió que van arribar, perquè jo pensava que aquells alumnes més extrovertits, estables i motivats tindrien més èxit en l'estil progressista-liberal, però no. És alrrevés. I els alumnes inquiets, amb un rendiment més baix tenien més èxit amb el tradicional-formal. Jo crec que tal vegada és perquè en aquest estil determinat podien destacar per sobre de la resta i treure millor les seves potencialitats.

L'altre estudi és el de Roshenshine i Stevens, que es centraren en el comportament instructiu del mestre. Segons aquesta instrucció hi havia una correlació amb el rendiment dels alumnes. Es fixaren en 6 estratègies que instaven els mestres: com presentava els nous continguts i les noves habilitats, la pràctica supervisada de l'alumne (on hi hauria l'orientació del mestre, la comprovació i la comprensió), la revisió del treball assignat, la retroalimentació a partir de les correccions i les revisions globals. Personalment crec que per un mestre és important dur a terme les sis estratègies i pot ajudar molt als alumnes amb elles i a que comprenguin millor els continguts.

Quan a la interacció alumne- alumne, és un factor que incideix en el procès de socialització on els nens adquireixen competències socials. El paper del mestre és aquí també molt important perquè depenent del seu rol es desenvoluparan uns valors o uns altres. El control d'impulsos agressius dependrà també del model de disciplina que implantem dins l'aula.

M'ha semblat molt interessant parlar a classe que abans de pensar en disciplina el primer que hem de plantejar és la metodologia, ja que és molt probable que si tenim una metodologia motivadora pràcticament no ens farà falta imposar una disciplina. És clar que després poden aparèixer un o dos casos de conducta disruptiva dins l'aula però com a casos aïllats. Consensuar unes normes entre tots també ens pot ajudar a crear un millor clima.

Per acabar, falta dir que un bon mestre ha de tenir moltíssimes característiques per a ser completament eficient. Per exemple que tingui capacitat d'escolta activa, que entengui les necessitats dels infants, que col·labori amb les famílies, que es deixi avaluar (aquesta encara ens falla un poc, ens dóna inseguretat), que es formi permanentment, que doni seguretat emocional... Podria seguir almenys durant una pàgina més, ja que n'hi ha moltes, però el més important és que un docent mai pensi que ho sap tot i que és el millor perquè segurament sempre podrà millorar i ser més eficaç.