Els models cognitius sorgeixen cap als anys 40 i 50 com a reacció
als conductistes. La crítica bàsica que els feien era què com
podia ser que els aprenentatges fossin creats a partir de reforços i
estímuls. Per ells, explicar la conducta només en termes d'estímul
resposta no donava informació de la memòria, de quines estratègies
creaven aprenentatges, de si els coneixements eren o no
recuperables...Etc.
El cognitivisme és un paradigma que avui dia
té influència. Realment sembla que és com la visió idíl·lica
del que s'hauria de fer a les escoles. Tot i que pot estar present en
plans d'estudis, innovacions, millores...a l'hora d'aplicar-ho és
més difícil. Com que s'han d'aplicar moltes variables i els
resultats poden aparèixer a més llarg plaç que en els models conductistes, pot crear inseguretat als docents.
Dins d'aquest model trobem autors destacats com Piaget, Vigotski,
Ausubel i Bruner.
El curs passat ja treballarem força la teoria d'en Piaget a
l'assignatura de Desenvolupament Cognitiu i Lingüístic. Sobretot
tractarem els processos d'adaptació, assimilació, acomodament,
equilibració, etc. El qual he de dir que és
molt interessant estudiar perquè tant un nen petit com nosaltres
mateixos creem esquemes de forma quasi inconscient, quan realment
veiem que darrere hi ha tot un procès mental complex.
També treballarem els estadis pels quals passa l'evolució dels
aprenentatges: el sensiomotor (dels 0 als 2 anys aproximadament), el
preoperacional (dels dos als set anys), l'operacional d'operacions
concretes (dels set als dotze) i el d'operacions formals (dels dotze
endavant).
Aquí deixo un breu vídeo de les etapes o estadis que tracta Piaget.
També és interessant vorer com, tot i
que tinguin la mateixa edat, a classe podem trobar nens que no es
trobin en la mateixa etapa, per això és important adaptar-nos al
grup, però també a cada infant.
A classe vam vórer un vídeo anomenat ''la
mente en pañales'' que a poc a poc anava citant els avanços
cognitius que feia un nen humà des de el seu naixement, i era molt
interessant veure tot el desenvolupament i les fites de cada estadi
que un nen tan petit pot anar aconseguint a un ritme bastant ràpid.
La part un poc més nova
de Piaget que hem vist a aquesta assignatura ha estat la del paper
del docent. Per Piaget la tasca del professor ha de ser proporcionar
elements de l'ambient necessaris per tal que el nen interactúi amb
ells per assolir els esquemes. Normalment no es té això molt en
compte i s'intenta ensenyar i quasi imposar aquells conceptes que
creiem que han d'aprendre sí o sí sense que els nens hi trobin un
significat que els ajudi a configurar nous esquemes. També
m'ha impactat saber que una vegada creats esquemes durant els primers
anys, després és molt difícil de canviar-los, perquè normalment
quan un nen ens pregunta alguna cosa i no ens interessa o no sabem
contestar-ho optem per contestar qualsevol cosa, que després pot
crear un conflicte cognitiu en els infants. Hem d'anar amb cura amb
tots aquests petits detalls.
Per una altra banda
trobem a Vigotsky.
El que més em sona d'aquest autor i que treballarem el curs passat
és la ZDP (zona de desenvolupament pròxim, la distància entre el
que el nen sap fer i el que pot arribar a fer amb ajuda ). Amb
l'assignatura de Psicologia hem completat aquest concepte amb dos més
que ajuden a entendre el seu significat: la ZDA (Zona de
Desenvolupament Actual, que és allò que el nen sap fer) i la ZDP
(Zona de Desenvolupament Potencial, allò que el nen pot arribar a
fer). Hem parlat també de la metàfora de ''la bastida'', per la
qual s'entén que el mestre ha d'anar oferint ajudes i anar-les
llevant a poc a poc per a què l'infant sigui cada vegada més
autònom. Normalment no crec que es faci així, o directament
no es dóna ajuda o se'n dóna massa, però no s'arriba a aconseguir
aquest nivell intermig.
D'altra banda trobem a Ausubel. Segons
les seves investigacions, els tipus d'aprenentatge que existien a les
escoles eren: l'aprenentatge memorístic el qual ell criticava per no
tenir sentit (en aquest sentit no criticava l'ús de la memòria sinó
un mal ús d'ella). L'aprenentatge significatiu, que per ell era quan
els aprenentatges plantejats tenen un sentit pels nens i ho poden
relacionar amb altres. I després dos tipus d'aprenentatge més
relacionats amb el model d'instrucció del mestre; l'aprenentatge
receptiu (on l'infant era més passiu) i el de per descobriment (on
s'investigava, es descobria...). Ausubel plantejava combinar les dues
de forma coherent. Destacava també la importància de què els
docents ajudin a crear estructures perquè si no es pot caure en
l'error de que els nens només es quedin amb què han fet activitats
divertides però els aprenentatges no acabin de consolidar-se.
Segons Ausubel la tasca del mestre doncs,
hauria d'anar dirigida a ''aprendre a aprendre'' i per fer bons
aprenentatges s'haurien de seguir tres passes: primer dir als alumnes
què els ensenyarem, segon ensenyar i tercer recordar el què hem
après (bona utilització de la memòria).
Per últim trobem a Bruner. La seva
teoria es nodreix de les anteriors. Era un gran defensor de
l'aprenentatge per descobriment i apunta que hi ha 3 modes bàsics de
representació mental dels infants. Com hem
passa amb altres processos que expliquen altres autors, hem sorprèn
la complexitat d'ells perquè en el dia a dia, si no tenim aquesta
visió més focalitzada en els processos, veiem l'aprenentatge i el
desenvolupament com una cosa normal que va succeint a poc a poc però
amb això veiem que realment hi ha tot un complex procés al darrere.
Aquests modes són:
La representació enactiva, que esta present en
les primeres etapes de l'infant i és on representa coses mitjançant
la reacció immediata (toca, xucla, experimenta, manipula...).
La representació icònica, que coincideix amb
l'etapa preoperacional de la que parla Piaget i l'ús de símbols
externs de Vigotski, i es representen coses mitjançant un esquema o
imatge i té algun paregut amb el representat.
La representació simbòlica, que consisteix a
representar una cosa mitjançant un símbol arbitrari que ja no té
relació amb allò representat.
Aquests dos últims autors que he anomenat són
els que menys hem sonaven quan els començarem a donar a
l'assignatura de Psicologia, ja que no els havíem treballat
anteriorment. D'igual forma, m'agrada saber que aquests autors i les
seves teories, no solen ser contradictoris sinó que es van
complementant i aportant nova informació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario