QUIET. Màrius Serra

 A diferència d'altres novel·les, el llibre de Màrius Serra; Quiet, crida a la reflexió. Ja el fet que conti una història real, la seva història, t'endinsa molt més en ella. La primera frase que obre el llibre ''aquest és un llibre que pot ferir a la meva sensibilitat'', ja m'ha fet pensar què era el que em trobaria en ell, i finalment, m'ha arribat molt més del que m'esperava.

Una part molt important que provoca la lectura del llibre és la d'empatitzar amb la família d'en Lluís; Llulu com li diuen carinyosament, el qual pateix una encefalopatia. M'he intentat posar en la seva pell, és a dir, empatitzar amb ells, i no només amb la seva situació, sinó amb la de totes les famílies que hi deu haver en el món amb casos com aquest i que han de tirar endavant així com poden. Crec que la empatía és una eina fonamental per a la convivència i per a tractar aquests casos. Tal vegada, si cada un dels membres de la societat féssim una tasca d'empatía, seriem millors persones. Jo penso que hi ha gent que té por a tenir prop una persona amb discapacitat, que pensen que és millor mirar cap a una altra banda i fer com si no existissin, però això es trist, perquè ningú es mereix ser ''invisible'' als demés.

En molts moments en què llegia diferents situacions que ha viscut la família, em passava pel cap la idea del ''jo no podria'', que precisament apareix en un dels últims capítols; ''Mort'' on al pare li retronen dins el cap aquestes paraules que molta gent diu. Realment suposo que això és una cosa que es pensa quan no es té la situació al davant, tendim a pensar que no seríem capaços de fer-ho, però en realitat penso que si es dóna el cas de viure-ho, no pots fer més que lluitar i tirar endavant com fan els pares d'en Llulu, perquè no pots quedar-te maleïn-te i buscant culpables. Com el pare diu: ''I penso, si jo puc, si nosaltres podem, és perquè ell no pot'', és a dir, fas tot el possible per ell costi el que costi.

En ocasions els capítols són força durs: es narren algunes de les crisis epilèptiques d'en Llulu, moments de debilitat dels pares... però la forma que té en Màrius Serra de contar-ho és peculiar. Dins de la gravetat dels fets, el pare s'allunya d'una forma d'expressar-se dramatitzada i diria que juga amb les paraules. Durant tot el llibre m'ha sorprès això, la forma d'escriure d'en Màrius, no se ben bé com explicar-ho, només sé que s'allunya de la forma que pensava que escriuria sobre aquest tema tan dur. Per exemple en un moment que el cosí d'en Llulu está ballant i ell es troba a la cadira (com sempre), tal vegada m'esperava llegir una simple descripció del moment, en Màrius, però, va molt més enllà i relata: ''La mirada joiosa contrasta amb la cara de Chucky que ara mateix fa el Lluís posseït per la cosa aquesta que ni els neuròlegs ni els bruixots no han aconseguit identificar ni molt menys encara eliminar. Enravenat a la seva cadira amb una ganyota perversa, el puny esquerre enlaire i la cama dreta estesa, pateix una crisi epilèptica...''.

Tot el llibre en general m'ha enganxat, m'ha sorprès... Però, alguns aspectes en concret m'han fet reflexionar d'una forma més intensa. Sobretot les barreres que avui en dia encara posa la societat. Quan llegia per exemple el capítol de ''Vergonya'', m'ha fet pena pensar que encara succeeixen situacions com la de quan van a aquell ''bon restaurant'' i la mestressa tot seguit de vore en Llulu posa excuses per a què no dinin allí: donar-los poc temps, fer-los anar a una sala més apartada amb la dificultat dels escalons, que no li havia dit el detall de la cadira... Només podia pensar que realment la situació em feia, com bé s'anomena el capítol; vergonya i en la impotència que es deu sentir al trobar-se obstacles d'aquest tipus. Per a aquestes famílies hi ha molts tipus de barreres, barreres arquitectòniques, però també barreres que posen les pròpies persones, aquestes jo crec que són les que fan més mal per qui se les troba, ja que ningú hauria de despreciar a ningú sigui com sigui.

Personalment molt impactant també ha estat l'escena en que el pare d'en Llulu va al funeral de na Clara, una nena d'ètnia Llullu (com diu ell) i transmet el dolor que deuen sentir els pares en aquell moment i explica que cada vegada té més clar que tard o d'hora ells també hauran de passar per allí. L'enterrament d'un fill; una cosa que jo crec que ningú vol haver de passar, massa insuportable, i tot i així, el pare no pot evitar pensar que acabara passant amb el seu.

Durant tot el llibre, es pot veure com en Llullu és el vertader protagonista silenciós de la història. M'agrada veure com els pares no el converteixen en una víctima, sinó que el tracten com un més de la família i viuen totes les aventures que poden amb ell i la seva germana, na Carla: viatjant arreu del món, i no aturant-se enfront de les dificultats. Al final, jo crec que queda reflectida una història d'amor sincer, no una típica història d'amor entre una parella, si no la d'uns pares cap al seu fill i la família que formen; d'aprofitar tot el temps possible junts, de lluitar, de superar-se...

L'última part del llibre; Córrer, ha estat per a mi la més emotiva. El projecte que porten a terme junt amb en Jordi Ribó, amb la idea del foliscopi que va comprar en Màrius a una llibreria és un motiu de lluita i optimisme. És probablement l'única forma que tenen els pares d'en Llullu de veure'l a córrer però és a la vegada com un signe de vida. M'ha semblat molt bonic veure el procés que han anat seguint per fer-ho.

Llegint el llibre, he recordat també una situació propera viscuda. He fet gimnàstica rítmica, un esport que necessita molt de moviment, rapidesa, expressió, etc. De vegades, als entrenaments, venia la mare d'una de les companyes amb la seva altra filla. Aquesta última, pateix una discapacitat i ha d'anar en cadira una rodes de la qual mai l'he vist aixecar-se (com diria en Màrius, és d'ètnia Llullu). La situació que es vivía allí era el contrast entre tant de moviment i la quietesa d'aquella nena, mirava, però no sé si ens mirava a nosaltres, em venien i em vénen ara al cap preguntes com: ''la música que ballem li fa sentir alguna emoció?'', ''pensa?'', ''què pensa?''... tal vegades són preguntes fetes un poc des de la ignorància cap al tema, el cas és que nosaltres seguim aquí, avançant, fent coses, estudiant....etc. I aquella nena, si no m'equivoco, encara esta a aquella cadira...la veritat és que és molt frustrant pensar-ho.

L'assignatura d'Educació Inclusiva en general (contant amb les classes, vídeos que visionem, els seminaris, els llibres de lectura...etc.) és definitivament una de les assignatures de la carrera que fins al moment esta fent-me reflexionar més. És molt bonica i a la vegada un poc dura però et situa en la realitat i això esta bé perquè no podem quedar-nos només en la teoria.

Com el llibre m'ha impactat tant, he decidit fer una petita recerca per informar-me un poc més sobre la situació, així, per acabar, m'agradaria deixar un vídeo que tracta sobre una entrevista a TV3 al mateix Màrius Serra on parla d'aquest llibre i del cas del seu fill que m'ha semblat molt interessant per a conclou-re la meva reflexió.

Tema 4: Factors psicològics implicats en l'aprenentatge: Factors Interpersonals

 Com ja hem dit en l'anterior entrada (que té molt a veure amb aquesta també), dins del procés d'ensenyança-aprenentatge hi ha molts factors que hi influeixen i que tal vegada no estan presents a la vista però si tenen pes dins de la convivència de l'entorn educatiu. En l'anterior tema tractàvem els factors intrapersonals i en aquesta tractarem els interpersonals.

  

 Un d'aquests factors interpersonals que té força pes dins la dinàmica de l'aula és la de la interacció mestre-alumne. Els mestres i docents en general tenen un paper molt important davant els seus alumnes; tot i que s'hauria de mantenir en una figura que tracta a tots els infants per igual, dóna les mateixes oportunitats, mostra el mateix afecte, etc. Moltes vegades, per la nostra pròpia personalitat o valors, se'ns fa molt difícil. De fet, moltes vegades, des del primer moment que entren en una aula i es troben amb els seus alumnes, ja es creen unes expectatives que poden guiar tot el procés.

Segons Jussim, un psicopedagog, el procés d'expectatives dels mestres passa per tres fases:

La primera fase es basa en la primera impressió, aquells primers moments en què el primer que es veu, com la manera de vestir, l'apariència, el comportament... fa que es creïn una imatge que com són. Des d'aquí poden passar dues coses; que el mestre a mesura que passa un poc el temps faci una revisió profunda i reflexioni que realment aquella persona o nen és completament diferent de com pensava o que es reforci aquella primera impressió. A classe hem tractat que normalment amb els més grans si sol passar això, que després els mestres se'n adonen que alguns alumnes no són com ells pensaven i que s'han equivocat, però que a educació infantil solem mantenir aquella primera impressió que vam tenir. Això no m'agrada i esper poder evitar fer-ho en un futur perquè sempre ens podem equivocar i no hem de fixar-nos només en aspectes tan externs si no conèixer bé a cadascun dels infants i després ja extrau-re conclusions. D' igual forma que no tenim per què fer més cas al típic nen graciós i xerrador i menys a aquell nen que per exemple va brutet, ni tan sols fer-ho dissimuladament perquè els nens es fixen molt en el llenguatge no verbal i se n'adonen, a més pot afectar la seva seguretat emocional (de la que vaig fer una breu explicació a l'entrada anterior al paràgraf de la personalitat).

La segona fase de la qual parla Jussim és el tractament educatiu a cada un dels infants en relació a les expectatives que t'has plantejat. Llavors per exemple amb aquell nen que t'has creat millor expectatives interactuaràs més i amb aquell que les expectatives han estat dolentes menys.

I la tercera fase seria la forma de reaccionar dels infants davant les expectatives del mestre. Hi ha diferents maneres: segons el tractament rebut alguns reaccionen positivament i altres tot al contrari. Segons els estudis que s'han fet una gran majoria acabaven adaptant-se a les expectatives creades, per tant, si és així, els ''dolents'' sempre seran els ''dolents'' i els ''bons i millors'' el mateix. Crec que això es fa d'una forma un poc inconscient, però s'hauria d'intentar tallar-ho d'arrel perquè pot afectar els nens (ja siguin més grans o més petits) i com a mestres hem d'intentar oferir un tractament just a tots.

El context escolar també s'ha de tenir en compte. Una teoria a la que podem referir-nos és la d'en Brofrenbrenner, ja que com més relacionats estiguin tots els contextos, més potenciadors d'aprenentatges seran. Això, és clar, hauria d'estar lligat a una metodologia motivadora i que arribi a tots per igual, i a treballar les estratègies emocionals tan importants tant en grup com individualment. Els aspectes físics de l'aula també tenen importància, com els espais, la llum, la remor....

Centrant-nos més en el mestre i les seves característiques com a educador, hem treballat que existeixen diferents tipus de personalitats de mestre. Després de molts d'estudis, avui en dia es manté que la personalitat d'aquests es situa entre dos pols (es troben també termes mitjans): els afectius- emocionals (aquells que demostren acceptació, comprensió, empatia, treballen qüestions emocionals a l'aula...) i els intel·lectuals -directius (que tenen més present ser eficaços amb els recursos didàctics, coherents amb els aprenentatges...). Es pot pensar que s'ha de ser l'un o l'altre però realment jo crec que no, crec que el millor seria tenir el millor de cadascuna, treballar les dues personalitats, ja que es complementen. És molt important estar ben preparat i ser un bon professional i també treballar aspectes més afectius i ser estable emocionalment.

Del mestre, també podem parlar dels diferents rols que pot adoptar.

A classe hem tractat l'exemple d'una manipulació experimental sobre com influïen els diferents rols de l'adult en un grup i la reacció d'aquests. Bàsicament es simulaven tres rols: L'autoritari, el democràtic i el laissez-faire.

Amb aquest últim, on l'adult simulava una actitud de passotisme, sense implicar-se, deixant fer el que els nens volguessin... Els nens es mostraven molt agressius, no feien res.

Amb l'autoritari (que és el que més es sembla al model tradicional del rol del mestre) on aquest inhibia la iniciativa, orientava les activitats sempre, renyava, castigava, comparava, etc. Els nens es portaven molt bé però quan el docent era dins l'aula perquè quan no hi era es tornaven molt rebels.

I per últim amb el democràtic, que valorava els fets, es treballaven aspectes individuals sense comparar... els nens, tot i que estaven menys controlats que amb l'autoritari, treballaven bé, s'ajudaven, no s'arribava als abusos...

En realitat els tres estils s'han donat a les escoles en diferents èpoques. Actualment sembla que es tendeix a l'estil democràtic, però amb trets de l'autoritari perquè encara es vol tenir la idea de tenir-ho tot controlat. 

Sembla que molta gent pensa que el paper del docent és molt fàcil, però realment podem comprovar que no és així, i que a més de tenir una gran responsabilitat amb els alumnes, hi ha moltes altres coses a tenir en compte per arribar adequadament a cada un d'ells; la metodologia, el rol que adoptem, la personalitat, la seguretat emocional que hem de proporcionar...etc. Pel que crec que la professió hauria d'estar més valorada. Tal vegada si ens preparem molt bé i conseguim posar tot el que aprenem en pràctica podem arribar fins a aquesta fita.

La nostra societat va canviant, de la mateixa manera, les percepcions del rol del mestre també ho van fent, a l'igual que la forma de comportar-se dels alumnes, el rol de la família... Moltes vegades, els docents tenen el problema de no acabar d'adaptar-se a aquests canvis i això els hi crea inseguretat i incoherències a l'hora de treballar. Això és el que s'anomena l'ambigüitat de rol del personal docent. Com hem parlat a classe, el problema és que no sabem què s'espera de nosaltres com a mestres, però, hem d'aprendre a mouren's dins aquesta ambigüitat i anar perfilant el tipus de mestre que volem ser. La veritat és que antigament el rol del mestre no era quasi gens qüestionat. Per què actualment ho és tant? És una pregunta que em ve a la ment quan tractem aquest tema i que supòs que la resposta és per la ignorància i el moment.

Tot això del rol va molt lligat a les metodologies. Algunes s'adapten més a unes maneres de ser i altres menys.

Record el documental que vàrem vorer ''Educar o ensenyar'' que hem va agradar perquè diferents professionals sortien donant la seva opinió sobre quina postura adoptar de les dues. La veritat és que hi ha una certa dicotomía en quan quina és la millor opció. Jo crec que a l'escola és duen a terme les dues. Em vaig quedar amb una frase d'un professor d'Eso que deia: ''malament si l'escola només trasmet coneixements'', ja que ha d'anar més enllà.

Respecte als estils d'ensenyament del mestre. Hi ha diferents investigacions però les tres que més hem treballat a l'assignatura han estat:

Els estils de Flandes, van analitzar les relacions entre els mestres i els alumnes i van fer uns qüestionaris. Constataren que si el docent considerava als alumnes i creava un bon clima d'aula els resultats eren millors. També analitzaren la interacció verbal i no verbal i si el mestre acceptava els sentiments dels alumnes (cosa que crec que en un mestre en l'actualitat ha de tenir molt present per arribar a tots per igual i entendre als alumnes millor).

Els Estudis de Bennet, van fer també qüestionaris i se centraren sobretot en el professor. Ells consideraren que hi havia 12 tipus d'estils que estaven entre els progressistes-liberals (6 categories), que treballaven més la motivació intrínseca, agrupaments flexibles... i els tradicionals-formals (6 categories més) treballant més la motivació extrínseca, treball individual, molt preocupats pel control... El que més m'ha sorprès d'aquest estudi és a la conclusió que van arribar, perquè jo pensava que aquells alumnes més extrovertits, estables i motivats tindrien més èxit en l'estil progressista-liberal, però no. És alrrevés. I els alumnes inquiets, amb un rendiment més baix tenien més èxit amb el tradicional-formal. Jo crec que tal vegada és perquè en aquest estil determinat podien destacar per sobre de la resta i treure millor les seves potencialitats.

L'altre estudi és el de Roshenshine i Stevens, que es centraren en el comportament instructiu del mestre. Segons aquesta instrucció hi havia una correlació amb el rendiment dels alumnes. Es fixaren en 6 estratègies que instaven els mestres: com presentava els nous continguts i les noves habilitats, la pràctica supervisada de l'alumne (on hi hauria l'orientació del mestre, la comprovació i la comprensió), la revisió del treball assignat, la retroalimentació a partir de les correccions i les revisions globals. Personalment crec que per un mestre és important dur a terme les sis estratègies i pot ajudar molt als alumnes amb elles i a que comprenguin millor els continguts.

Quan a la interacció alumne- alumne, és un factor que incideix en el procès de socialització on els nens adquireixen competències socials. El paper del mestre és aquí també molt important perquè depenent del seu rol es desenvoluparan uns valors o uns altres. El control d'impulsos agressius dependrà també del model de disciplina que implantem dins l'aula.

M'ha semblat molt interessant parlar a classe que abans de pensar en disciplina el primer que hem de plantejar és la metodologia, ja que és molt probable que si tenim una metodologia motivadora pràcticament no ens farà falta imposar una disciplina. És clar que després poden aparèixer un o dos casos de conducta disruptiva dins l'aula però com a casos aïllats. Consensuar unes normes entre tots també ens pot ajudar a crear un millor clima.

Per acabar, falta dir que un bon mestre ha de tenir moltíssimes característiques per a ser completament eficient. Per exemple que tingui capacitat d'escolta activa, que entengui les necessitats dels infants, que col·labori amb les famílies, que es deixi avaluar (aquesta encara ens falla un poc, ens dóna inseguretat), que es formi permanentment, que doni seguretat emocional... Podria seguir almenys durant una pàgina més, ja que n'hi ha moltes, però el més important és que un docent mai pensi que ho sap tot i que és el millor perquè segurament sempre podrà millorar i ser més eficaç.

Tema 3: Factors psicològics implicats en l'aprenentatge: Factors Intrapersonals

 Dins l'aprenentatge entren en joc diferents factors. Els intrapersonals (aquells que tenen més a vorer amb la pmateixa persona) i els interpersonals (que veurem al tema 4 de l'assignatura).

 Dins d'aquests factors intrapersonals trobem tres blocs:

El primer bloc: els processos cognitius, esta compost per l'atenció, la memòria i la intel·ligència.

L'atenció no és un procés que es dona d'un dia per l'altre, sinó que s'ha d'anar treballant i que va madurant, a mesura que això passa el procés atencional es va fent també més sostingut. Ara bé, si per exemple fem un ús abusiu de les fitxes fins al punt que es converteix en una tasca mecanitzada no es treballa l'atenció i per tant no madura la forma de concentració que ens interessa.

Hi ha diferents factors que incideixen en l'atenció. La fatiga, per exemple, és un factor fisiològic que pot afectar-hi negativament. Es pot donar per causes escolars (on podem tenir-hi un poc de culpa els docents si fem ús d'una metodologia inadequada, donem un excés d'informació, etc.) o causes extraescolars, que ja tenen més a veure amb l'alimentació, el descans, els estats emocionals...

De cara a l'atenció també hem de tenir en compte el nivell de desenvolupament, ja que potser no tots els alumnes presenten el mateix, l'interès i la motivació i les diferències individuals. Per això, faria falta una metodologia que en alguns moments afavorís a uns i a altres per a complementar i que tots treballessin de totes les formes, adaptant-nos així als diferents models o estils cognitius dels alumnes (més minuciosos, que dediquen temps...;reflexius, o menys detallistes, amb una visió més global..;impulsius).

D'igual forma s'han de tenir en compte tots aquests aspectes i no donar mai per fet que un nen no presta atenció perquè no li interessa o perquè és ''un vago'' ja que al darrere i pot haver-hi diferents causes i la nostra feina és també intentar pal·liar-ho.

La memòria és un factor molt important i necessari en el procés d'ensenyança-aprenentatge. Per a poder emmagatzemar coneixements i que puguin ser recuperables, s'han de oferir aprenentatges significatius. Hi ha diferents tipus de memòria: la memòria sensorial és com una entrada on es fa una primera criba i es seleccionen els estímuls que ens interessen i alguns es rebutgen (és qüestió de segons), d'allí va a la memòria a curt termini on amb la memòria de treball intentem comprendre la informació, i una volta que es comprèn va a la memòria a llarg plaç on, mitjançant assimilacions i acomodaments seran coneixements que s'aniran relacionant i recuperables.

Alguns dels majors problemes que sorgeixen amb la memòria és precisament el costum que tenim d'intentar memoritzar sense comprendre, per exemple tots o quasi tots ho haurem fet amb un examen. El que passa després és que com no s'ha entès la informació no arriba a la memòria a llarg plaç ni es poden crear relacions, pel que tampoc són aprenentatges recuperables, sinó que feim l'examen i dies després ja no ho recordem. Fer servir la memòria a curt plaç no és dolent, el problema és fer-ho sempre.

Algunes estratègies que podem fer servir a l'aula per millorar la memòria dels nostres alumnes són per exemple estructurar la informació de forma adequada, implicar als infants, presentar activitats significatives, tenir una visió global del que anem fent, anar relacionant la informació, recurperar-la... En definitiva, moltes coses que pareixen òbvies però que no podem oblidar a l'hora de treballar a classe.

Respecte a la intel·ligència m'ha sorprès saber que durant molt de temps s'entenia aquesta com un procés estàtic. Menys mal que avui dia sabem que no només no és estàtica i es poden guanyar facultats sinó que també es poden perdre amb el temps. Tot i que es fan connexions durant tota la vida, la infància és el període on més se'n fan.

M'agrada el model d'intel·ligència, i en sistema educatiu també és una teoria que ha calat bastant, del que parla Gardner; el de les intel·ligències múltiples, perquè pretén treballar tot el potencial del nen de forma global. A l'escola, els aprenentatges encara solen estar molt parcel·lats, es dóna més importància a 2 o 3 d'aquestes vuit intel·ligències. Per exemple les més famoses són la lògic-matemàtica i la lingüística-verbal (tot i que per molt que es treballin encara hi ha mancançes a l'hora de la seva comprensió), però les altres poden ser iguals o més importants treballar-les: la intrapersonal, la interpersonal, la visual-espacial, la musical, la corporal-cinestètica i la naturalista.

El segon bloc és el dels processos afectius i trobem la personalitat i la motivació.

Cada infant va madurant i configurant a poc a poc la seva personalitat. Aquesta és única en cada persona i es va basant a partir del mirall que tenen els altres. Tal vegada no ens donem compte però els adults i la nostra actitud tenim una gran responsabilitat en aquest tema. Aquests ''miralls'' d'alrededor haurien de potenciar les capacitats per que s'anés aconseguint major autoestima, i no al contrari, ja que moltes vegades tendim a recalcar allò negatiu de les persones. Com a adults, hem de crear i potenciar la seguretat emocional. A classe hem denominat aquest concepte com la ''capa protectora'' que obté el nen quan nota que les seves demandes són ateses i no depenen del seu nivell d'agressivitat o assertivitat que utilitzi. Com a mestres, per fomentar aquesta seguretat emocional, també hem de tenir en compte que hem d'estar disponibles per a tots i individualment, estar accessibles, amables i a més aconseguir una mirada perifèrica, és a dir, estar en un moment determinat amb un però no perdre de vista a la resta.

La motivació ha estat també investigada i estudiada. En les metodologies més tradicionals no es tenia gens en compte, però, ara es sap que és un factor clau de cara als aprenentatges.

Algunes de les teories han quedat bastant obsoletes i avui dia es centren més en les investigacions que estan dintre de les teories cognitives o que s'hi relacionen. Els principals models són:

El de Printich i de Groot que criticava a anteriors (conductistes i psicoanalistes) i deien que ni era tan controlable ni tan poc, i que la motivació s'articula en relació a la importància que li dóna el nen a l'aprenentatge, a les expectatives que té sobre ell mateix i dels components afectius i emocionals. També de les fites que tenen els infants (relacionades amb la tasca, amb el jo o amb la valoració social).

El model de Elliot i Dewech (que complementa a l'anterior), diuen que les nostres motivacions es mouen per dos tipus de fites; les d'execució i d'aprenentatge.

El més representatiu del model de Weiner és l'estudi de les atribucions. Aquestes es refereixen a com es veu una persona a si mateixa i pot canviar la motivació cap a les tasques. A l'escola és important treballar aquelles atribucions que l'infant mateix pot controlar per a que la seva personalitat sigui menys vulnerable davant els fracassos i les frustracions. Mai havia sentit a parlar de ''la indefensió apresa'' però és quan una persona pensa que tot el que fa bé o li va bé és degut a un cop de sort i el que li va malament és culpa seva. S'ha d'anar amb compte i intentar evitar que això passi. Fomentar l'autoestima.

Tot i que la motivació extrínseca també és important, hauríem de tenir en compte que és necessari treballar molt la intrínseca; aquelles forces més internes, si aquesta part esta present, els aspectes més extrínsecs com els resultats o felicitacions dels altres segurament també arribaran.

Els infants, a poc a poc, han de ser conscients d'allò que saben fer, allò que els hi va pitjor, el que poden fer per millorar-ho, superar fracassos, relacionar conceptes... És un procés complex però cada vegada anirà evolucionant més.

Per últim i com a habilitat i estratègia d'aprenentatge, cal comentar la metacognició. Bàsicament és la capacitat d'autorregular el propi aprenentatge i planificar les estratègies adequades en cada situació, saber aplicar-les, controlar el procés, auto-avaluar-nos...Extraguen al final nous coneixements. És a dir, el control del propi procés d'aprenentatge.

Com a conclusió, diria que cada fet que vivim, cada error, cada aprenentatge ens ajuda a ''construir'' la nostra persona i tots els factors anomenats anteriorment; sobretot la personalitat i a partir d'allí la nostra forma d'aprendre, la nostra motivació...etc.

Models Cognitius (continuació Tema 2)

 Els models cognitius sorgeixen cap als anys 40 i 50 com a reacció als conductistes. La crítica bàsica que els feien era què com podia ser que els aprenentatges fossin creats a partir de reforços i estímuls. Per ells, explicar la conducta només en termes d'estímul resposta no donava informació de la memòria, de quines estratègies creaven aprenentatges, de si els coneixements eren o no recuperables...Etc.

El cognitivisme és un paradigma que avui dia té influència. Realment sembla que és com la visió idíl·lica del que s'hauria de fer a les escoles. Tot i que pot estar present en plans d'estudis, innovacions, millores...a l'hora d'aplicar-ho és més difícil. Com que s'han d'aplicar moltes variables i els resultats poden aparèixer a més llarg plaç que en els models conductistes, pot crear inseguretat als docents.

Dins d'aquest model trobem autors destacats com Piaget, Vigotski, Ausubel i Bruner.

El curs passat ja treballarem força la teoria d'en Piaget a l'assignatura de Desenvolupament Cognitiu i Lingüístic. Sobretot tractarem els processos d'adaptació, assimilació, acomodament, equilibració, etc. El qual he de dir que és molt interessant estudiar perquè tant un nen petit com nosaltres mateixos creem esquemes de forma quasi inconscient, quan realment veiem que darrere hi ha tot un procès mental complex.

També treballarem els estadis pels quals passa l'evolució dels aprenentatges: el sensiomotor (dels 0 als 2 anys aproximadament), el preoperacional (dels dos als set anys), l'operacional d'operacions concretes (dels set als dotze) i el d'operacions formals (dels dotze endavant).  

Aquí deixo un breu vídeo de les etapes o estadis que tracta Piaget.

També és interessant vorer com, tot i que tinguin la mateixa edat, a classe podem trobar nens que no es trobin en la mateixa etapa, per això és important adaptar-nos al grup, però també a cada infant.

A classe vam vórer un vídeo anomenat ''la mente en pañales'' que a poc a poc anava citant els avanços cognitius que feia un nen humà des de el seu naixement, i era molt interessant veure tot el desenvolupament i les fites de cada estadi que un nen tan petit pot anar aconseguint a un ritme bastant ràpid.

La part un poc més nova de Piaget que hem vist a aquesta assignatura ha estat la del paper del docent. Per Piaget la tasca del professor ha de ser proporcionar elements de l'ambient necessaris per tal que el nen interactúi amb ells per assolir els esquemes. Normalment no es té això molt en compte i s'intenta ensenyar i quasi imposar aquells conceptes que creiem que han d'aprendre sí o sí sense que els nens hi trobin un significat que els ajudi a configurar nous esquemes. També m'ha impactat saber que una vegada creats esquemes durant els primers anys, després és molt difícil de canviar-los, perquè normalment quan un nen ens pregunta alguna cosa i no ens interessa o no sabem contestar-ho optem per contestar qualsevol cosa, que després pot crear un conflicte cognitiu en els infants. Hem d'anar amb cura amb tots aquests petits detalls.

Per una altra banda trobem a Vigotsky. El que més em sona d'aquest autor i que treballarem el curs passat és la ZDP (zona de desenvolupament pròxim, la distància entre el que el nen sap fer i el que pot arribar a fer amb ajuda ). Amb l'assignatura de Psicologia hem completat aquest concepte amb dos més que ajuden a entendre el seu significat: la ZDA (Zona de Desenvolupament Actual, que és allò que el nen sap fer) i la ZDP (Zona de Desenvolupament Potencial, allò que el nen pot arribar a fer). Hem parlat també de la metàfora de ''la bastida'', per la qual s'entén que el mestre ha d'anar oferint ajudes i anar-les llevant a poc a poc per a què l'infant sigui cada vegada més autònom. Normalment no crec que es faci així, o directament no es dóna ajuda o se'n dóna massa, però no s'arriba a aconseguir aquest nivell intermig.

D'altra banda trobem a Ausubel. Segons les seves investigacions, els tipus d'aprenentatge que existien a les escoles eren: l'aprenentatge memorístic el qual ell criticava per no tenir sentit (en aquest sentit no criticava l'ús de la memòria sinó un mal ús d'ella). L'aprenentatge significatiu, que per ell era quan els aprenentatges plantejats tenen un sentit pels nens i ho poden relacionar amb altres. I després dos tipus d'aprenentatge més relacionats amb el model d'instrucció del mestre; l'aprenentatge receptiu (on l'infant era més passiu) i el de per descobriment (on s'investigava, es descobria...). Ausubel plantejava combinar les dues de forma coherent. Destacava també la importància de què els docents ajudin a crear estructures perquè si no es pot caure en l'error de que els nens només es quedin amb què han fet activitats divertides però els aprenentatges no acabin de consolidar-se.

Segons Ausubel la tasca del mestre doncs, hauria d'anar dirigida a ''aprendre a aprendre'' i per fer bons aprenentatges s'haurien de seguir tres passes: primer dir als alumnes què els ensenyarem, segon ensenyar i tercer recordar el què hem après (bona utilització de la memòria).

Per últim trobem a Bruner. La seva teoria es nodreix de les anteriors. Era un gran defensor de l'aprenentatge per descobriment i apunta que hi ha 3 modes bàsics de representació mental dels infants. Com hem passa amb altres processos que expliquen altres autors, hem sorprèn la complexitat d'ells perquè en el dia a dia, si no tenim aquesta visió més focalitzada en els processos, veiem l'aprenentatge i el desenvolupament com una cosa normal que va succeint a poc a poc però amb això veiem que realment hi ha tot un complex procés al darrere.

Aquests modes són:

La representació enactiva, que esta present en les primeres etapes de l'infant i és on representa coses mitjançant la reacció immediata (toca, xucla, experimenta, manipula...).

La representació icònica, que coincideix amb l'etapa preoperacional de la que parla Piaget i l'ús de símbols externs de Vigotski, i es representen coses mitjançant un esquema o imatge i té algun paregut amb el representat.

La representació simbòlica, que consisteix a representar una cosa mitjançant un símbol arbitrari que ja no té relació amb allò representat.

Aquests dos últims autors que he anomenat són els que menys hem sonaven quan els començarem a donar a l'assignatura de Psicologia, ja que no els havíem treballat anteriorment. D'igual forma, m'agrada saber que aquests autors i les seves teories, no solen ser contradictoris sinó que es van complementant i aportant nova informació.

Concepcions Conductistes (Tema 2)

Després d'haver fet una petita introducció a les primeres classes i a l'entrada anterior, aquestes últimes setmanes hem entrat més en matèria. Concretament, hem tractat algunes teories d'aprenentatge. 

En primer lloc hem parlat en profunditat de la concepció conductista (de la qual ja vàrem fer una petita introducció al primer tema). Aquesta, és una de les teories amb més influència a la psicologia, però, també a l'escola. La introduí Watson al 1912.

Per poder entendre millor l'èxit d'aquesta teoria, ens hem hagut de situar primer històricament. Com ens han explicat, la psicologia solia estar per davall d'altres matèries perquè li faltava una part més científica, més objectiva i mesurable. El conductisme, és tal vegada el corrent que dóna aquesta oportunitat de fer investigacions més observables i científiques.

Els conductistes creuen que la presència o absència de conductes, tant adequades com disruptives, són apreses per l'individu en funció d'uns determinants com són els agents biològics del passat, els actuals, la història d'aprenentatge dels individus i les condicions ambientals. També que l'aprenentatge es dóna per quatre principis; contigüitat, reforçament, pràctica i control d'estímul.

Entenen la ment com una ''taula rassa'' on l'entorn és el que va influint en la persona i moderant la seva conducta. Els conductistes tenen la idea de modificar la conducta a partir d'estímuls.

Dins el conductisme trobem dos condicionaments: el condicionament clàssic i l'operant:

En el condicionament clàssic, destaca Paulov, que apuntava que és possible manipular els estímuls per manipular la conducta. Realment les possibilitats d'aquest condicionament a l'àmbit educatiu són limitades pel tipus de resposta condicionant que provoca. De totes maneres, m'ha sorprès, perquè tot i que havia estudiat a l'institut el cas del gos que salivava quan veia el menjar, mai m'havia parat a pensar en totes les possibilitats que hi havia, ni tan sols que fos tan aplicable a conductes humanes.

A més, m'ha semblat interessant la tècnica de la dessensibilització sistemàtica; la qual tinguérem que posar en pràctica en un treball que realitzarem, fent un disseny de situacions que fessin que un subjecte determinat s'anés apropant gradualment a un estímul inadequat, ja que és un procès més complex del que sembla que s'ha d'anar combinant amb tècniques de relaxació. Particularment no sabia que aquesta tècnica es podia usar per exemple per tractar fòbies.

El condicionament operant ha estat tal vegada el que més m'ha fet pensar i reflexionar a mesura que l'estàvem treballant a classe. Skinner (l'autor més representatiu) treballava amb respostes voluntàries, al contrari que Paulov que ho feia amb involuntàries. Per a Skinner, el reforç havia d'aparèixer una vegada el subjecte hagués realitzat la conducta (al contrari també de Paulov).

Pràcticament totes o quasi totes les tècniques de modificació de conducta que hem vist a classe, les hem pogut viure com a alumnes. M'és molt familiar per exemple la tècnica de sistema d'economia de fitxes (la qual recordava pels gomets verds o vermells tot i que n'hi ha molts altres tipus) o la de sobrecorrecció, on s'havia de reparar la cosa feta malbé.

Segurament que aquestes tècniques encara s'usen a les aules d'avui en dia perquè és una forma d'obtenir resultats a curt plaç. No crec que sigui dolent fer-ne ús de tant en tant, però el problema està en fer-ne un ús abusiu i en moments inadequats. Personalment, i després del que hem vist a classe, crec que s'haurien de tenir com últim recurs, i intentar primer dialogar, reflexionar, etc, Tot i que normalment es fa a l'inrevés, ja que als docents els hi sol agradar obtenir respostes a curt termini. No trobo res fàcil fer un ús adequat d'aquestes tècniques de modificació de conducta, mai m'havia parat a pensar que depenent de com les usem podem crear estats de malestar en els alumnes, baixa autoestima, conflictes cognitius etc. És per això que s'ha d'anar molt en compte i conèixer molt bé el que volem aplicar. Com a futura mestra m'agradaria saber què he de fer en cada moment i quina és aquella tècnica més adequada per aplicar en cada moment, tot i que això és un poc difícil i també és necessària l'experiència.

(Aquest sería una comparació dels esquemes que segueixen els dos condicionaments).

 Podem trobar també l'aprenentatge social o vicari pel qual s'imiten models. Comparteix els principis bàsics del conductisme però creu que l'aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per un inductor, sinó que molts dels aprenentatges es produeixen pel contacte amb l'entorn mitjançant l'observació i l'associació.

De la teoria de Bandura, que deia que dintre del procès d'imitació hi havia un determinisme recíproc que depenia de l'ambient, la conducta, els factors personals i els factors cognitius i la seva interacció, Zimmerman (1989) va fer una aplicació a aspectes més educatius i va treballar l'aprenentatge autorregulat. Després d'estudiar-lo i plantejar un cas d'aquest tipus d'aprenentatge en un dels treballs realitzats crec que s'encamina a un aprenentatge significatiu on l'alumne comença a ser bastant el protagonista, això ens ensenya que aquesta idea de l'alumne com a descobridor de l'aprenentatge no és tan nova com creien sinó que ja fa temps que es postulava.

''Los chicos del coro''

Per tal d'anar completant a poc a poc els aprenentatges i conceptes que estem donant a l'assignatura de psicologia, he visionat com ens va suggerir la nostra professora la pel·lícula de ''Los chicos del coro'', la qual puc dir que m'ha fet reflexionar bastant, ja que tot i que es tracten temes com el de la infància (petits i jóvens amb conflictes) i la música, també deixa entreveu-re el tema educatiu amb dues visions ben diferenciades: la de la imposició del càstig i tècniques abusives que on més la veim és per part de la direcció, i la del diàleg educatiu que porta el nou vigilant Mathieu.

Clemend Mathieu és un músic retirat que arriba l'internat de reeducació de menors ''Fonde del estanque'' per a cobrir una plaça vacant de vigilant. El director és el senyor Rachard, des d'un primer moment, l'actitud del director és veu autoritària i molt estricta, sobretot amb els infants. El càstig és la seva arma més poderosa i en nombroses ocasions parla del principi d'acció-reacció (que podríem relacionar un poc amb el conductisme), que no és altra cosa que quan els nens realitzen alguna acció o conducta inadequada són castigats durament, arribant a fer ús de la força o el tancament dins un calabós. El primer exemple que ha sortit sobre això és quan aquest ordena que tots formin i demana que surti el culpable d'haver fet mal a un dels treballadors de l'internat; Marsans, sinó tots passaran un per un pel calabós. Al llarg de la seqüència he anat fent una relació d'aquest sistema educatiu amb l'educació tradicional; el mestre amb el poder absolut, l'ús reiterat del càstig...etc. La figura del vigilant, Mathieu, romp, des de el meu punt de vista, un poc amb aquest mètode i va introduint aspectes més diferents i adaptats als nens de l'internat.

Els nens són bastant rebels però a poc a poc es va fent amb ells mitjançant la música, ja que descobreix que els hi agrada. Crec que Mathieu és la cara oposada del director, el vigilant intenta conèixer als nins, allò que els hi preocupa, dialogar amb ells i inclús els protegeix en alguna ocasió davant el director. Tampoc és la figura ideal d'educador, peruquè fa ús també del càstig quan envia a un nen a pensar al racó o tanca al calabós a un altre però són ocasions més puntuals. M'ha agradat per exemple quan els hi diu que escriguin allò que volen ser de majors perquè tots es posen a escriure-ho quan uns minuts abans estaven tinguen una conducta inadequada tirant-se papers i cridant. Tal vegada perquè abans no havien tingut la possibilitat de expressar-se o ningú havia tingut la intenció de conèixerls més com ha demanat el vigilant.

Quan sap quin dels nens ha estat el que ha fet mal a Marsans, Clemend li diu que no l'enviarà al despatx del director però que el castigarà igualment. La seva tècnica és fer que ell sigui qui vagi a curar a l'home que ha fet mal. Crec que podria identificar aquest cas en concret amb una tècnica de modificació de conducta conductista: la sobrecorrecció de pràctica positiva, ja que curant al vell Marsans intenta ''arreglar'' haver-li fet mal''.

També crida l'atenció que troba un lloc al corus a cadascun dels nens de la classe, uns canten més greu, altres més alt... un altre fa d'atril i el petit Pépinot que diu que no sap cap cançó (al que ell li respon que ja n'hi ensenyará) és l'ajudant del corus.

El director sempre esta diguen-li a Clemend que no li agraden els seus mètodes i inclús quan és notable que el comportament dels nens esta canviant apunta que deu ser casualitat. Segurament perquè el molesta trobar-se amb una persona que tinguen uns mètodes tan diferents als seus obtingui tants bons resultats.

D'alguna forma, Clemend vol treure el millor de cada persona, que és precisament un dels principals objectius que hem de tenir com a futurs docents. Sobretot ho podem vorer amb el cas de Morhange, un nen amb rostre angelical del qual altres professors adverteixen que no és tant bo com sembla. Sol tenir una conducta disruptiva, però quan comença a cantar, el vigilant nota que té un do i aviat l'ajuda, parla amb la seva mare per fer-li saber, li explica que hauria de donar classes de cant, etc.

A poc a poc el vigilant es guanya l'ajuda d'altres professors de l'internat, això ens pot dir d'alguna forma que sí com a docents creiem en el que estem fen i ho feim de forma coherent, podem fer que altres vulguin compartir les experiències amb nosaltres.

Al final, i sense motius reals, el director acaba acomiadant al vigilant. Aquest s'en va però no sense abans dir-li al superior que creu que és un incompetent i que no li importen els nens, cosa que ell mateix acaba reconeguen quan diu que no té una vocació d'educador (l'ingredient bàsic per a poder ser un bon docent). Els nens no poden sortir de l'internat però, tot i així, li fan saber a Clemend que li agraeixen el que ha fet per ells i li tiren cartes de despedida, amb el que ell se'n va satisfet. El que ens demostra que els nens saben quan una persona s'interessa i els intenta ajudar, i, normalment, ells donen el que reben, en aquest cas, una actitud positiva.

Descobrint la Psicologia de l'Educació (introducció)

El curs ha començat i amb ell les diferents assignatures del primer semestre. Una d'elles és la de Psicologia de l'Educació. La veritat és que al principi només tenia la visió de psicologia com l'estudi de la ment i els problemes que se'n poden derivar, no havia pensat en què una de les rames d'aquesta estudiés l'educació com a tal.

El primer tema ha estat un poc introductori, per tal d'endinsar-nos a poc a poc en l'assignatura. Hem començat de forma més general pensant què és la psicologia de l'educació i allò que pretén estudiar.

Hi solia haver una idea que la psicologia de l'educació pretenia donar solucions a problemes educatius i millorar els diferents processos d'aprenentatge, però, com hem parlat a classe, aquesta definició queda obsoleta, ja que a part de resoldre possibles problemes educatius la nostra pràctica educativa haurà de tenir altres objectius com la millora permanent, poder fer una planificació coherent i efectiva de totes les nostres pràctiques educatives. Per a què això sigui possible, és molt important que el procès d'investigació es complementi amb l'acció, ja que l'educació ha d'estar en continu canvi i millora.

De vegades sembla que si escollim fer ús d'una teoria, ja tenim assegurat l'èxit, i no és així; si no investiguem, ens adaptem al context i valorem com ho estem aplicant pot no resultar beneficiosa, crear contradiccions i no donar resultats. És per això que com més anem avançant en la carrera en general i en l'assignatura en concret, me'n adono de la gran dificultat que comporta realitzar una bona feina com a mestra, saber tenir-ho tot present i ser conscient en cada moment del què es fa per poder arribar a cada alumne i ajudar-lo a desenvolupar-se de la millor forma possible.

Hem tractat també un poc la perspectiva històrica. Pensava que la Psicologia de l'Educació era bastant actual ja que tampoc n'havia sentit a parlar molt, però realment hem pogut comprovar que no és així, ja què ja fa molt temps que diferents autors ho tractaven:

Per exemple entre els segles XIX i XX en trobem alguns com William James, G. Stanley Hall, Alfred Binet, Edouard Clapareda, John Dewey... De tots ells, m'ha sorprès que per exemple William James (1842-1910) va començar a pensar com es podrien aplicar aspectes de la psicologia a l'educació i a fer un intent de compartir experiències. Que Stanley Hall (1844-1924) deia que s'havia que tenir en compte el nivell maduratiu del nen, les seves característiques, les necessitats, etc. Com a punt de partida per a poder seguir aprenent, si ho pensem bé, tot i que això avui en dia encara ens ho estem qüestionant, sabem que és necessari. Alfred Binet (1857-1911) que va ser un dels inventors de l'escala mètrica d'intel·ligència (Test de Binet) com a eina de guia, de suport. Segurament el problema d'aquests tests ha estat quan s'ha fet un ús abusiu d'ells i ha donat com a resultat la categorització i selecció dels nens. Després també m'ha agradat saber que Edouard Clapareda (1873-1940) ja pensava que el nen havia de gaudir de l'escola, de tenir desig d'aprendre i per això la importància de treballar la motivació, els valors morals, l'autonomia crítica... perquè actualment això és el que hem de pretendre i no únicament pensar en la part curricular sinó anar més enllà i aconseguir això que ja deia Clapareda antigament. A l'igual que Dewey (1859-1952) que abocava pel desenvolupament humà integral, les persones amb valors, habilitats socials, etc. Per crear societats més humanes.

Tot i que pot parèixer que a no ens interessa perquè queda molt lluny, personalment crec que és important, ja que ens ajuda a situar-nos i com hem vist, molt del que deien ens interessa a hores d'ara.

A classe hem parlat també del conductisme, que creia molt en el poder de l'ambient per a modificar la conducta humana. Així, donava tota la força al mestre i el nen quedava en segon pla. Tot i que tengué força èxit, es començaren a fer evidents les seves insuficiències i la necessitat de nous plantejaments. Com a contraposició neix l'orientació cognitiva on el nen sí que era objecte d'anàlisi i d'estudi, pretenien que hagues una construcció real del coneixement i que perdurés en el temps, es dediquen així a processos més interns. Es comencen a plantejar també els models educatius docents.

Una altra orientació que de la que hem parlat ha estat la psicosocial que treballa les relacions dels infants i la part de les emocions i les estratègies per relacionar-se amb l'entorn. Pel mateix camí va l'orientació ecològica (la qual hem treballat molt amb un treball pràctic) on es té en compte cada context del nen i les relacions entre ells, així, com més interconenctats estan els contextos més afavoridor sera el desenvolupament.

En la meva opinió crec que cadascuna té certes coses importants tot i que és important conèixer-les bé i saber quins són els punts forts i dèbils. El conductisme per exemple ens dóna moltes indicacions sobre allò que no s'ha de fer, i això també ens ajuda. A més, les teories no solen ser contradictòries sinó que es poden combinar.

El meu objectiu ara és endinsar-me bé en la matèria i aconseguir impregnar-me de tots els coneixements perquè trobo que ens pot ser de molta utilitat en la nostra futura professió i el més important és saber portar-ho a la pràctica de forma conscient i crítica.

A continuació, i per acabar, deix un vídeo on es tracta la visió més humanista de l'educació; que els infants gaudeixin de l'escola, tinguin desig d'aprendre... i la importància de la motivació, l'interès... Valors dels que ja parlava Clapareda (1873-1940) i que en la meva opinió hem de continuar treballant ara més que mai.