QUIET. Màrius Serra

 A diferència d'altres novel·les, el llibre de Màrius Serra; Quiet, crida a la reflexió. Ja el fet que conti una història real, la seva història, t'endinsa molt més en ella. La primera frase que obre el llibre ''aquest és un llibre que pot ferir a la meva sensibilitat'', ja m'ha fet pensar què era el que em trobaria en ell, i finalment, m'ha arribat molt més del que m'esperava.

Una part molt important que provoca la lectura del llibre és la d'empatitzar amb la família d'en Lluís; Llulu com li diuen carinyosament, el qual pateix una encefalopatia. M'he intentat posar en la seva pell, és a dir, empatitzar amb ells, i no només amb la seva situació, sinó amb la de totes les famílies que hi deu haver en el món amb casos com aquest i que han de tirar endavant així com poden. Crec que la empatía és una eina fonamental per a la convivència i per a tractar aquests casos. Tal vegada, si cada un dels membres de la societat féssim una tasca d'empatía, seriem millors persones. Jo penso que hi ha gent que té por a tenir prop una persona amb discapacitat, que pensen que és millor mirar cap a una altra banda i fer com si no existissin, però això es trist, perquè ningú es mereix ser ''invisible'' als demés.

En molts moments en què llegia diferents situacions que ha viscut la família, em passava pel cap la idea del ''jo no podria'', que precisament apareix en un dels últims capítols; ''Mort'' on al pare li retronen dins el cap aquestes paraules que molta gent diu. Realment suposo que això és una cosa que es pensa quan no es té la situació al davant, tendim a pensar que no seríem capaços de fer-ho, però en realitat penso que si es dóna el cas de viure-ho, no pots fer més que lluitar i tirar endavant com fan els pares d'en Llulu, perquè no pots quedar-te maleïn-te i buscant culpables. Com el pare diu: ''I penso, si jo puc, si nosaltres podem, és perquè ell no pot'', és a dir, fas tot el possible per ell costi el que costi.

En ocasions els capítols són força durs: es narren algunes de les crisis epilèptiques d'en Llulu, moments de debilitat dels pares... però la forma que té en Màrius Serra de contar-ho és peculiar. Dins de la gravetat dels fets, el pare s'allunya d'una forma d'expressar-se dramatitzada i diria que juga amb les paraules. Durant tot el llibre m'ha sorprès això, la forma d'escriure d'en Màrius, no se ben bé com explicar-ho, només sé que s'allunya de la forma que pensava que escriuria sobre aquest tema tan dur. Per exemple en un moment que el cosí d'en Llulu está ballant i ell es troba a la cadira (com sempre), tal vegada m'esperava llegir una simple descripció del moment, en Màrius, però, va molt més enllà i relata: ''La mirada joiosa contrasta amb la cara de Chucky que ara mateix fa el Lluís posseït per la cosa aquesta que ni els neuròlegs ni els bruixots no han aconseguit identificar ni molt menys encara eliminar. Enravenat a la seva cadira amb una ganyota perversa, el puny esquerre enlaire i la cama dreta estesa, pateix una crisi epilèptica...''.

Tot el llibre en general m'ha enganxat, m'ha sorprès... Però, alguns aspectes en concret m'han fet reflexionar d'una forma més intensa. Sobretot les barreres que avui en dia encara posa la societat. Quan llegia per exemple el capítol de ''Vergonya'', m'ha fet pena pensar que encara succeeixen situacions com la de quan van a aquell ''bon restaurant'' i la mestressa tot seguit de vore en Llulu posa excuses per a què no dinin allí: donar-los poc temps, fer-los anar a una sala més apartada amb la dificultat dels escalons, que no li havia dit el detall de la cadira... Només podia pensar que realment la situació em feia, com bé s'anomena el capítol; vergonya i en la impotència que es deu sentir al trobar-se obstacles d'aquest tipus. Per a aquestes famílies hi ha molts tipus de barreres, barreres arquitectòniques, però també barreres que posen les pròpies persones, aquestes jo crec que són les que fan més mal per qui se les troba, ja que ningú hauria de despreciar a ningú sigui com sigui.

Personalment molt impactant també ha estat l'escena en que el pare d'en Llulu va al funeral de na Clara, una nena d'ètnia Llullu (com diu ell) i transmet el dolor que deuen sentir els pares en aquell moment i explica que cada vegada té més clar que tard o d'hora ells també hauran de passar per allí. L'enterrament d'un fill; una cosa que jo crec que ningú vol haver de passar, massa insuportable, i tot i així, el pare no pot evitar pensar que acabara passant amb el seu.

Durant tot el llibre, es pot veure com en Llullu és el vertader protagonista silenciós de la història. M'agrada veure com els pares no el converteixen en una víctima, sinó que el tracten com un més de la família i viuen totes les aventures que poden amb ell i la seva germana, na Carla: viatjant arreu del món, i no aturant-se enfront de les dificultats. Al final, jo crec que queda reflectida una història d'amor sincer, no una típica història d'amor entre una parella, si no la d'uns pares cap al seu fill i la família que formen; d'aprofitar tot el temps possible junts, de lluitar, de superar-se...

L'última part del llibre; Córrer, ha estat per a mi la més emotiva. El projecte que porten a terme junt amb en Jordi Ribó, amb la idea del foliscopi que va comprar en Màrius a una llibreria és un motiu de lluita i optimisme. És probablement l'única forma que tenen els pares d'en Llullu de veure'l a córrer però és a la vegada com un signe de vida. M'ha semblat molt bonic veure el procés que han anat seguint per fer-ho.

Llegint el llibre, he recordat també una situació propera viscuda. He fet gimnàstica rítmica, un esport que necessita molt de moviment, rapidesa, expressió, etc. De vegades, als entrenaments, venia la mare d'una de les companyes amb la seva altra filla. Aquesta última, pateix una discapacitat i ha d'anar en cadira una rodes de la qual mai l'he vist aixecar-se (com diria en Màrius, és d'ètnia Llullu). La situació que es vivía allí era el contrast entre tant de moviment i la quietesa d'aquella nena, mirava, però no sé si ens mirava a nosaltres, em venien i em vénen ara al cap preguntes com: ''la música que ballem li fa sentir alguna emoció?'', ''pensa?'', ''què pensa?''... tal vegades són preguntes fetes un poc des de la ignorància cap al tema, el cas és que nosaltres seguim aquí, avançant, fent coses, estudiant....etc. I aquella nena, si no m'equivoco, encara esta a aquella cadira...la veritat és que és molt frustrant pensar-ho.

L'assignatura d'Educació Inclusiva en general (contant amb les classes, vídeos que visionem, els seminaris, els llibres de lectura...etc.) és definitivament una de les assignatures de la carrera que fins al moment esta fent-me reflexionar més. És molt bonica i a la vegada un poc dura però et situa en la realitat i això esta bé perquè no podem quedar-nos només en la teoria.

Com el llibre m'ha impactat tant, he decidit fer una petita recerca per informar-me un poc més sobre la situació, així, per acabar, m'agradaria deixar un vídeo que tracta sobre una entrevista a TV3 al mateix Màrius Serra on parla d'aquest llibre i del cas del seu fill que m'ha semblat molt interessant per a conclou-re la meva reflexió.