Tema 3: Factors psicològics implicats en l'aprenentatge: Factors Intrapersonals

 Dins l'aprenentatge entren en joc diferents factors. Els intrapersonals (aquells que tenen més a vorer amb la pmateixa persona) i els interpersonals (que veurem al tema 4 de l'assignatura).

 Dins d'aquests factors intrapersonals trobem tres blocs:

El primer bloc: els processos cognitius, esta compost per l'atenció, la memòria i la intel·ligència.

L'atenció no és un procés que es dona d'un dia per l'altre, sinó que s'ha d'anar treballant i que va madurant, a mesura que això passa el procés atencional es va fent també més sostingut. Ara bé, si per exemple fem un ús abusiu de les fitxes fins al punt que es converteix en una tasca mecanitzada no es treballa l'atenció i per tant no madura la forma de concentració que ens interessa.

Hi ha diferents factors que incideixen en l'atenció. La fatiga, per exemple, és un factor fisiològic que pot afectar-hi negativament. Es pot donar per causes escolars (on podem tenir-hi un poc de culpa els docents si fem ús d'una metodologia inadequada, donem un excés d'informació, etc.) o causes extraescolars, que ja tenen més a veure amb l'alimentació, el descans, els estats emocionals...

De cara a l'atenció també hem de tenir en compte el nivell de desenvolupament, ja que potser no tots els alumnes presenten el mateix, l'interès i la motivació i les diferències individuals. Per això, faria falta una metodologia que en alguns moments afavorís a uns i a altres per a complementar i que tots treballessin de totes les formes, adaptant-nos així als diferents models o estils cognitius dels alumnes (més minuciosos, que dediquen temps...;reflexius, o menys detallistes, amb una visió més global..;impulsius).

D'igual forma s'han de tenir en compte tots aquests aspectes i no donar mai per fet que un nen no presta atenció perquè no li interessa o perquè és ''un vago'' ja que al darrere i pot haver-hi diferents causes i la nostra feina és també intentar pal·liar-ho.

La memòria és un factor molt important i necessari en el procés d'ensenyança-aprenentatge. Per a poder emmagatzemar coneixements i que puguin ser recuperables, s'han de oferir aprenentatges significatius. Hi ha diferents tipus de memòria: la memòria sensorial és com una entrada on es fa una primera criba i es seleccionen els estímuls que ens interessen i alguns es rebutgen (és qüestió de segons), d'allí va a la memòria a curt termini on amb la memòria de treball intentem comprendre la informació, i una volta que es comprèn va a la memòria a llarg plaç on, mitjançant assimilacions i acomodaments seran coneixements que s'aniran relacionant i recuperables.

Alguns dels majors problemes que sorgeixen amb la memòria és precisament el costum que tenim d'intentar memoritzar sense comprendre, per exemple tots o quasi tots ho haurem fet amb un examen. El que passa després és que com no s'ha entès la informació no arriba a la memòria a llarg plaç ni es poden crear relacions, pel que tampoc són aprenentatges recuperables, sinó que feim l'examen i dies després ja no ho recordem. Fer servir la memòria a curt plaç no és dolent, el problema és fer-ho sempre.

Algunes estratègies que podem fer servir a l'aula per millorar la memòria dels nostres alumnes són per exemple estructurar la informació de forma adequada, implicar als infants, presentar activitats significatives, tenir una visió global del que anem fent, anar relacionant la informació, recurperar-la... En definitiva, moltes coses que pareixen òbvies però que no podem oblidar a l'hora de treballar a classe.

Respecte a la intel·ligència m'ha sorprès saber que durant molt de temps s'entenia aquesta com un procés estàtic. Menys mal que avui dia sabem que no només no és estàtica i es poden guanyar facultats sinó que també es poden perdre amb el temps. Tot i que es fan connexions durant tota la vida, la infància és el període on més se'n fan.

M'agrada el model d'intel·ligència, i en sistema educatiu també és una teoria que ha calat bastant, del que parla Gardner; el de les intel·ligències múltiples, perquè pretén treballar tot el potencial del nen de forma global. A l'escola, els aprenentatges encara solen estar molt parcel·lats, es dóna més importància a 2 o 3 d'aquestes vuit intel·ligències. Per exemple les més famoses són la lògic-matemàtica i la lingüística-verbal (tot i que per molt que es treballin encara hi ha mancançes a l'hora de la seva comprensió), però les altres poden ser iguals o més importants treballar-les: la intrapersonal, la interpersonal, la visual-espacial, la musical, la corporal-cinestètica i la naturalista.

El segon bloc és el dels processos afectius i trobem la personalitat i la motivació.

Cada infant va madurant i configurant a poc a poc la seva personalitat. Aquesta és única en cada persona i es va basant a partir del mirall que tenen els altres. Tal vegada no ens donem compte però els adults i la nostra actitud tenim una gran responsabilitat en aquest tema. Aquests ''miralls'' d'alrededor haurien de potenciar les capacitats per que s'anés aconseguint major autoestima, i no al contrari, ja que moltes vegades tendim a recalcar allò negatiu de les persones. Com a adults, hem de crear i potenciar la seguretat emocional. A classe hem denominat aquest concepte com la ''capa protectora'' que obté el nen quan nota que les seves demandes són ateses i no depenen del seu nivell d'agressivitat o assertivitat que utilitzi. Com a mestres, per fomentar aquesta seguretat emocional, també hem de tenir en compte que hem d'estar disponibles per a tots i individualment, estar accessibles, amables i a més aconseguir una mirada perifèrica, és a dir, estar en un moment determinat amb un però no perdre de vista a la resta.

La motivació ha estat també investigada i estudiada. En les metodologies més tradicionals no es tenia gens en compte, però, ara es sap que és un factor clau de cara als aprenentatges.

Algunes de les teories han quedat bastant obsoletes i avui dia es centren més en les investigacions que estan dintre de les teories cognitives o que s'hi relacionen. Els principals models són:

El de Printich i de Groot que criticava a anteriors (conductistes i psicoanalistes) i deien que ni era tan controlable ni tan poc, i que la motivació s'articula en relació a la importància que li dóna el nen a l'aprenentatge, a les expectatives que té sobre ell mateix i dels components afectius i emocionals. També de les fites que tenen els infants (relacionades amb la tasca, amb el jo o amb la valoració social).

El model de Elliot i Dewech (que complementa a l'anterior), diuen que les nostres motivacions es mouen per dos tipus de fites; les d'execució i d'aprenentatge.

El més representatiu del model de Weiner és l'estudi de les atribucions. Aquestes es refereixen a com es veu una persona a si mateixa i pot canviar la motivació cap a les tasques. A l'escola és important treballar aquelles atribucions que l'infant mateix pot controlar per a que la seva personalitat sigui menys vulnerable davant els fracassos i les frustracions. Mai havia sentit a parlar de ''la indefensió apresa'' però és quan una persona pensa que tot el que fa bé o li va bé és degut a un cop de sort i el que li va malament és culpa seva. S'ha d'anar amb compte i intentar evitar que això passi. Fomentar l'autoestima.

Tot i que la motivació extrínseca també és important, hauríem de tenir en compte que és necessari treballar molt la intrínseca; aquelles forces més internes, si aquesta part esta present, els aspectes més extrínsecs com els resultats o felicitacions dels altres segurament també arribaran.

Els infants, a poc a poc, han de ser conscients d'allò que saben fer, allò que els hi va pitjor, el que poden fer per millorar-ho, superar fracassos, relacionar conceptes... És un procés complex però cada vegada anirà evolucionant més.

Per últim i com a habilitat i estratègia d'aprenentatge, cal comentar la metacognició. Bàsicament és la capacitat d'autorregular el propi aprenentatge i planificar les estratègies adequades en cada situació, saber aplicar-les, controlar el procés, auto-avaluar-nos...Extraguen al final nous coneixements. És a dir, el control del propi procés d'aprenentatge.

Com a conclusió, diria que cada fet que vivim, cada error, cada aprenentatge ens ajuda a ''construir'' la nostra persona i tots els factors anomenats anteriorment; sobretot la personalitat i a partir d'allí la nostra forma d'aprendre, la nostra motivació...etc.

Models Cognitius (continuació Tema 2)

 Els models cognitius sorgeixen cap als anys 40 i 50 com a reacció als conductistes. La crítica bàsica que els feien era què com podia ser que els aprenentatges fossin creats a partir de reforços i estímuls. Per ells, explicar la conducta només en termes d'estímul resposta no donava informació de la memòria, de quines estratègies creaven aprenentatges, de si els coneixements eren o no recuperables...Etc.

El cognitivisme és un paradigma que avui dia té influència. Realment sembla que és com la visió idíl·lica del que s'hauria de fer a les escoles. Tot i que pot estar present en plans d'estudis, innovacions, millores...a l'hora d'aplicar-ho és més difícil. Com que s'han d'aplicar moltes variables i els resultats poden aparèixer a més llarg plaç que en els models conductistes, pot crear inseguretat als docents.

Dins d'aquest model trobem autors destacats com Piaget, Vigotski, Ausubel i Bruner.

El curs passat ja treballarem força la teoria d'en Piaget a l'assignatura de Desenvolupament Cognitiu i Lingüístic. Sobretot tractarem els processos d'adaptació, assimilació, acomodament, equilibració, etc. El qual he de dir que és molt interessant estudiar perquè tant un nen petit com nosaltres mateixos creem esquemes de forma quasi inconscient, quan realment veiem que darrere hi ha tot un procès mental complex.

També treballarem els estadis pels quals passa l'evolució dels aprenentatges: el sensiomotor (dels 0 als 2 anys aproximadament), el preoperacional (dels dos als set anys), l'operacional d'operacions concretes (dels set als dotze) i el d'operacions formals (dels dotze endavant).  

Aquí deixo un breu vídeo de les etapes o estadis que tracta Piaget.

També és interessant vorer com, tot i que tinguin la mateixa edat, a classe podem trobar nens que no es trobin en la mateixa etapa, per això és important adaptar-nos al grup, però també a cada infant.

A classe vam vórer un vídeo anomenat ''la mente en pañales'' que a poc a poc anava citant els avanços cognitius que feia un nen humà des de el seu naixement, i era molt interessant veure tot el desenvolupament i les fites de cada estadi que un nen tan petit pot anar aconseguint a un ritme bastant ràpid.

La part un poc més nova de Piaget que hem vist a aquesta assignatura ha estat la del paper del docent. Per Piaget la tasca del professor ha de ser proporcionar elements de l'ambient necessaris per tal que el nen interactúi amb ells per assolir els esquemes. Normalment no es té això molt en compte i s'intenta ensenyar i quasi imposar aquells conceptes que creiem que han d'aprendre sí o sí sense que els nens hi trobin un significat que els ajudi a configurar nous esquemes. També m'ha impactat saber que una vegada creats esquemes durant els primers anys, després és molt difícil de canviar-los, perquè normalment quan un nen ens pregunta alguna cosa i no ens interessa o no sabem contestar-ho optem per contestar qualsevol cosa, que després pot crear un conflicte cognitiu en els infants. Hem d'anar amb cura amb tots aquests petits detalls.

Per una altra banda trobem a Vigotsky. El que més em sona d'aquest autor i que treballarem el curs passat és la ZDP (zona de desenvolupament pròxim, la distància entre el que el nen sap fer i el que pot arribar a fer amb ajuda ). Amb l'assignatura de Psicologia hem completat aquest concepte amb dos més que ajuden a entendre el seu significat: la ZDA (Zona de Desenvolupament Actual, que és allò que el nen sap fer) i la ZDP (Zona de Desenvolupament Potencial, allò que el nen pot arribar a fer). Hem parlat també de la metàfora de ''la bastida'', per la qual s'entén que el mestre ha d'anar oferint ajudes i anar-les llevant a poc a poc per a què l'infant sigui cada vegada més autònom. Normalment no crec que es faci així, o directament no es dóna ajuda o se'n dóna massa, però no s'arriba a aconseguir aquest nivell intermig.

D'altra banda trobem a Ausubel. Segons les seves investigacions, els tipus d'aprenentatge que existien a les escoles eren: l'aprenentatge memorístic el qual ell criticava per no tenir sentit (en aquest sentit no criticava l'ús de la memòria sinó un mal ús d'ella). L'aprenentatge significatiu, que per ell era quan els aprenentatges plantejats tenen un sentit pels nens i ho poden relacionar amb altres. I després dos tipus d'aprenentatge més relacionats amb el model d'instrucció del mestre; l'aprenentatge receptiu (on l'infant era més passiu) i el de per descobriment (on s'investigava, es descobria...). Ausubel plantejava combinar les dues de forma coherent. Destacava també la importància de què els docents ajudin a crear estructures perquè si no es pot caure en l'error de que els nens només es quedin amb què han fet activitats divertides però els aprenentatges no acabin de consolidar-se.

Segons Ausubel la tasca del mestre doncs, hauria d'anar dirigida a ''aprendre a aprendre'' i per fer bons aprenentatges s'haurien de seguir tres passes: primer dir als alumnes què els ensenyarem, segon ensenyar i tercer recordar el què hem après (bona utilització de la memòria).

Per últim trobem a Bruner. La seva teoria es nodreix de les anteriors. Era un gran defensor de l'aprenentatge per descobriment i apunta que hi ha 3 modes bàsics de representació mental dels infants. Com hem passa amb altres processos que expliquen altres autors, hem sorprèn la complexitat d'ells perquè en el dia a dia, si no tenim aquesta visió més focalitzada en els processos, veiem l'aprenentatge i el desenvolupament com una cosa normal que va succeint a poc a poc però amb això veiem que realment hi ha tot un complex procés al darrere.

Aquests modes són:

La representació enactiva, que esta present en les primeres etapes de l'infant i és on representa coses mitjançant la reacció immediata (toca, xucla, experimenta, manipula...).

La representació icònica, que coincideix amb l'etapa preoperacional de la que parla Piaget i l'ús de símbols externs de Vigotski, i es representen coses mitjançant un esquema o imatge i té algun paregut amb el representat.

La representació simbòlica, que consisteix a representar una cosa mitjançant un símbol arbitrari que ja no té relació amb allò representat.

Aquests dos últims autors que he anomenat són els que menys hem sonaven quan els començarem a donar a l'assignatura de Psicologia, ja que no els havíem treballat anteriorment. D'igual forma, m'agrada saber que aquests autors i les seves teories, no solen ser contradictoris sinó que es van complementant i aportant nova informació.

Concepcions Conductistes (Tema 2)

Després d'haver fet una petita introducció a les primeres classes i a l'entrada anterior, aquestes últimes setmanes hem entrat més en matèria. Concretament, hem tractat algunes teories d'aprenentatge. 

En primer lloc hem parlat en profunditat de la concepció conductista (de la qual ja vàrem fer una petita introducció al primer tema). Aquesta, és una de les teories amb més influència a la psicologia, però, també a l'escola. La introduí Watson al 1912.

Per poder entendre millor l'èxit d'aquesta teoria, ens hem hagut de situar primer històricament. Com ens han explicat, la psicologia solia estar per davall d'altres matèries perquè li faltava una part més científica, més objectiva i mesurable. El conductisme, és tal vegada el corrent que dóna aquesta oportunitat de fer investigacions més observables i científiques.

Els conductistes creuen que la presència o absència de conductes, tant adequades com disruptives, són apreses per l'individu en funció d'uns determinants com són els agents biològics del passat, els actuals, la història d'aprenentatge dels individus i les condicions ambientals. També que l'aprenentatge es dóna per quatre principis; contigüitat, reforçament, pràctica i control d'estímul.

Entenen la ment com una ''taula rassa'' on l'entorn és el que va influint en la persona i moderant la seva conducta. Els conductistes tenen la idea de modificar la conducta a partir d'estímuls.

Dins el conductisme trobem dos condicionaments: el condicionament clàssic i l'operant:

En el condicionament clàssic, destaca Paulov, que apuntava que és possible manipular els estímuls per manipular la conducta. Realment les possibilitats d'aquest condicionament a l'àmbit educatiu són limitades pel tipus de resposta condicionant que provoca. De totes maneres, m'ha sorprès, perquè tot i que havia estudiat a l'institut el cas del gos que salivava quan veia el menjar, mai m'havia parat a pensar en totes les possibilitats que hi havia, ni tan sols que fos tan aplicable a conductes humanes.

A més, m'ha semblat interessant la tècnica de la dessensibilització sistemàtica; la qual tinguérem que posar en pràctica en un treball que realitzarem, fent un disseny de situacions que fessin que un subjecte determinat s'anés apropant gradualment a un estímul inadequat, ja que és un procès més complex del que sembla que s'ha d'anar combinant amb tècniques de relaxació. Particularment no sabia que aquesta tècnica es podia usar per exemple per tractar fòbies.

El condicionament operant ha estat tal vegada el que més m'ha fet pensar i reflexionar a mesura que l'estàvem treballant a classe. Skinner (l'autor més representatiu) treballava amb respostes voluntàries, al contrari que Paulov que ho feia amb involuntàries. Per a Skinner, el reforç havia d'aparèixer una vegada el subjecte hagués realitzat la conducta (al contrari també de Paulov).

Pràcticament totes o quasi totes les tècniques de modificació de conducta que hem vist a classe, les hem pogut viure com a alumnes. M'és molt familiar per exemple la tècnica de sistema d'economia de fitxes (la qual recordava pels gomets verds o vermells tot i que n'hi ha molts altres tipus) o la de sobrecorrecció, on s'havia de reparar la cosa feta malbé.

Segurament que aquestes tècniques encara s'usen a les aules d'avui en dia perquè és una forma d'obtenir resultats a curt plaç. No crec que sigui dolent fer-ne ús de tant en tant, però el problema està en fer-ne un ús abusiu i en moments inadequats. Personalment, i després del que hem vist a classe, crec que s'haurien de tenir com últim recurs, i intentar primer dialogar, reflexionar, etc, Tot i que normalment es fa a l'inrevés, ja que als docents els hi sol agradar obtenir respostes a curt termini. No trobo res fàcil fer un ús adequat d'aquestes tècniques de modificació de conducta, mai m'havia parat a pensar que depenent de com les usem podem crear estats de malestar en els alumnes, baixa autoestima, conflictes cognitius etc. És per això que s'ha d'anar molt en compte i conèixer molt bé el que volem aplicar. Com a futura mestra m'agradaria saber què he de fer en cada moment i quina és aquella tècnica més adequada per aplicar en cada moment, tot i que això és un poc difícil i també és necessària l'experiència.

(Aquest sería una comparació dels esquemes que segueixen els dos condicionaments).

 Podem trobar també l'aprenentatge social o vicari pel qual s'imiten models. Comparteix els principis bàsics del conductisme però creu que l'aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per un inductor, sinó que molts dels aprenentatges es produeixen pel contacte amb l'entorn mitjançant l'observació i l'associació.

De la teoria de Bandura, que deia que dintre del procès d'imitació hi havia un determinisme recíproc que depenia de l'ambient, la conducta, els factors personals i els factors cognitius i la seva interacció, Zimmerman (1989) va fer una aplicació a aspectes més educatius i va treballar l'aprenentatge autorregulat. Després d'estudiar-lo i plantejar un cas d'aquest tipus d'aprenentatge en un dels treballs realitzats crec que s'encamina a un aprenentatge significatiu on l'alumne comença a ser bastant el protagonista, això ens ensenya que aquesta idea de l'alumne com a descobridor de l'aprenentatge no és tan nova com creien sinó que ja fa temps que es postulava.

''Los chicos del coro''

Per tal d'anar completant a poc a poc els aprenentatges i conceptes que estem donant a l'assignatura de psicologia, he visionat com ens va suggerir la nostra professora la pel·lícula de ''Los chicos del coro'', la qual puc dir que m'ha fet reflexionar bastant, ja que tot i que es tracten temes com el de la infància (petits i jóvens amb conflictes) i la música, també deixa entreveu-re el tema educatiu amb dues visions ben diferenciades: la de la imposició del càstig i tècniques abusives que on més la veim és per part de la direcció, i la del diàleg educatiu que porta el nou vigilant Mathieu.

Clemend Mathieu és un músic retirat que arriba l'internat de reeducació de menors ''Fonde del estanque'' per a cobrir una plaça vacant de vigilant. El director és el senyor Rachard, des d'un primer moment, l'actitud del director és veu autoritària i molt estricta, sobretot amb els infants. El càstig és la seva arma més poderosa i en nombroses ocasions parla del principi d'acció-reacció (que podríem relacionar un poc amb el conductisme), que no és altra cosa que quan els nens realitzen alguna acció o conducta inadequada són castigats durament, arribant a fer ús de la força o el tancament dins un calabós. El primer exemple que ha sortit sobre això és quan aquest ordena que tots formin i demana que surti el culpable d'haver fet mal a un dels treballadors de l'internat; Marsans, sinó tots passaran un per un pel calabós. Al llarg de la seqüència he anat fent una relació d'aquest sistema educatiu amb l'educació tradicional; el mestre amb el poder absolut, l'ús reiterat del càstig...etc. La figura del vigilant, Mathieu, romp, des de el meu punt de vista, un poc amb aquest mètode i va introduint aspectes més diferents i adaptats als nens de l'internat.

Els nens són bastant rebels però a poc a poc es va fent amb ells mitjançant la música, ja que descobreix que els hi agrada. Crec que Mathieu és la cara oposada del director, el vigilant intenta conèixer als nins, allò que els hi preocupa, dialogar amb ells i inclús els protegeix en alguna ocasió davant el director. Tampoc és la figura ideal d'educador, peruquè fa ús també del càstig quan envia a un nen a pensar al racó o tanca al calabós a un altre però són ocasions més puntuals. M'ha agradat per exemple quan els hi diu que escriguin allò que volen ser de majors perquè tots es posen a escriure-ho quan uns minuts abans estaven tinguen una conducta inadequada tirant-se papers i cridant. Tal vegada perquè abans no havien tingut la possibilitat de expressar-se o ningú havia tingut la intenció de conèixerls més com ha demanat el vigilant.

Quan sap quin dels nens ha estat el que ha fet mal a Marsans, Clemend li diu que no l'enviarà al despatx del director però que el castigarà igualment. La seva tècnica és fer que ell sigui qui vagi a curar a l'home que ha fet mal. Crec que podria identificar aquest cas en concret amb una tècnica de modificació de conducta conductista: la sobrecorrecció de pràctica positiva, ja que curant al vell Marsans intenta ''arreglar'' haver-li fet mal''.

També crida l'atenció que troba un lloc al corus a cadascun dels nens de la classe, uns canten més greu, altres més alt... un altre fa d'atril i el petit Pépinot que diu que no sap cap cançó (al que ell li respon que ja n'hi ensenyará) és l'ajudant del corus.

El director sempre esta diguen-li a Clemend que no li agraden els seus mètodes i inclús quan és notable que el comportament dels nens esta canviant apunta que deu ser casualitat. Segurament perquè el molesta trobar-se amb una persona que tinguen uns mètodes tan diferents als seus obtingui tants bons resultats.

D'alguna forma, Clemend vol treure el millor de cada persona, que és precisament un dels principals objectius que hem de tenir com a futurs docents. Sobretot ho podem vorer amb el cas de Morhange, un nen amb rostre angelical del qual altres professors adverteixen que no és tant bo com sembla. Sol tenir una conducta disruptiva, però quan comença a cantar, el vigilant nota que té un do i aviat l'ajuda, parla amb la seva mare per fer-li saber, li explica que hauria de donar classes de cant, etc.

A poc a poc el vigilant es guanya l'ajuda d'altres professors de l'internat, això ens pot dir d'alguna forma que sí com a docents creiem en el que estem fen i ho feim de forma coherent, podem fer que altres vulguin compartir les experiències amb nosaltres.

Al final, i sense motius reals, el director acaba acomiadant al vigilant. Aquest s'en va però no sense abans dir-li al superior que creu que és un incompetent i que no li importen els nens, cosa que ell mateix acaba reconeguen quan diu que no té una vocació d'educador (l'ingredient bàsic per a poder ser un bon docent). Els nens no poden sortir de l'internat però, tot i així, li fan saber a Clemend que li agraeixen el que ha fet per ells i li tiren cartes de despedida, amb el que ell se'n va satisfet. El que ens demostra que els nens saben quan una persona s'interessa i els intenta ajudar, i, normalment, ells donen el que reben, en aquest cas, una actitud positiva.

Descobrint la Psicologia de l'Educació (introducció)

El curs ha començat i amb ell les diferents assignatures del primer semestre. Una d'elles és la de Psicologia de l'Educació. La veritat és que al principi només tenia la visió de psicologia com l'estudi de la ment i els problemes que se'n poden derivar, no havia pensat en què una de les rames d'aquesta estudiés l'educació com a tal.

El primer tema ha estat un poc introductori, per tal d'endinsar-nos a poc a poc en l'assignatura. Hem començat de forma més general pensant què és la psicologia de l'educació i allò que pretén estudiar.

Hi solia haver una idea que la psicologia de l'educació pretenia donar solucions a problemes educatius i millorar els diferents processos d'aprenentatge, però, com hem parlat a classe, aquesta definició queda obsoleta, ja que a part de resoldre possibles problemes educatius la nostra pràctica educativa haurà de tenir altres objectius com la millora permanent, poder fer una planificació coherent i efectiva de totes les nostres pràctiques educatives. Per a què això sigui possible, és molt important que el procès d'investigació es complementi amb l'acció, ja que l'educació ha d'estar en continu canvi i millora.

De vegades sembla que si escollim fer ús d'una teoria, ja tenim assegurat l'èxit, i no és així; si no investiguem, ens adaptem al context i valorem com ho estem aplicant pot no resultar beneficiosa, crear contradiccions i no donar resultats. És per això que com més anem avançant en la carrera en general i en l'assignatura en concret, me'n adono de la gran dificultat que comporta realitzar una bona feina com a mestra, saber tenir-ho tot present i ser conscient en cada moment del què es fa per poder arribar a cada alumne i ajudar-lo a desenvolupar-se de la millor forma possible.

Hem tractat també un poc la perspectiva històrica. Pensava que la Psicologia de l'Educació era bastant actual ja que tampoc n'havia sentit a parlar molt, però realment hem pogut comprovar que no és així, ja què ja fa molt temps que diferents autors ho tractaven:

Per exemple entre els segles XIX i XX en trobem alguns com William James, G. Stanley Hall, Alfred Binet, Edouard Clapareda, John Dewey... De tots ells, m'ha sorprès que per exemple William James (1842-1910) va començar a pensar com es podrien aplicar aspectes de la psicologia a l'educació i a fer un intent de compartir experiències. Que Stanley Hall (1844-1924) deia que s'havia que tenir en compte el nivell maduratiu del nen, les seves característiques, les necessitats, etc. Com a punt de partida per a poder seguir aprenent, si ho pensem bé, tot i que això avui en dia encara ens ho estem qüestionant, sabem que és necessari. Alfred Binet (1857-1911) que va ser un dels inventors de l'escala mètrica d'intel·ligència (Test de Binet) com a eina de guia, de suport. Segurament el problema d'aquests tests ha estat quan s'ha fet un ús abusiu d'ells i ha donat com a resultat la categorització i selecció dels nens. Després també m'ha agradat saber que Edouard Clapareda (1873-1940) ja pensava que el nen havia de gaudir de l'escola, de tenir desig d'aprendre i per això la importància de treballar la motivació, els valors morals, l'autonomia crítica... perquè actualment això és el que hem de pretendre i no únicament pensar en la part curricular sinó anar més enllà i aconseguir això que ja deia Clapareda antigament. A l'igual que Dewey (1859-1952) que abocava pel desenvolupament humà integral, les persones amb valors, habilitats socials, etc. Per crear societats més humanes.

Tot i que pot parèixer que a no ens interessa perquè queda molt lluny, personalment crec que és important, ja que ens ajuda a situar-nos i com hem vist, molt del que deien ens interessa a hores d'ara.

A classe hem parlat també del conductisme, que creia molt en el poder de l'ambient per a modificar la conducta humana. Així, donava tota la força al mestre i el nen quedava en segon pla. Tot i que tengué força èxit, es començaren a fer evidents les seves insuficiències i la necessitat de nous plantejaments. Com a contraposició neix l'orientació cognitiva on el nen sí que era objecte d'anàlisi i d'estudi, pretenien que hagues una construcció real del coneixement i que perdurés en el temps, es dediquen així a processos més interns. Es comencen a plantejar també els models educatius docents.

Una altra orientació que de la que hem parlat ha estat la psicosocial que treballa les relacions dels infants i la part de les emocions i les estratègies per relacionar-se amb l'entorn. Pel mateix camí va l'orientació ecològica (la qual hem treballat molt amb un treball pràctic) on es té en compte cada context del nen i les relacions entre ells, així, com més interconenctats estan els contextos més afavoridor sera el desenvolupament.

En la meva opinió crec que cadascuna té certes coses importants tot i que és important conèixer-les bé i saber quins són els punts forts i dèbils. El conductisme per exemple ens dóna moltes indicacions sobre allò que no s'ha de fer, i això també ens ajuda. A més, les teories no solen ser contradictòries sinó que es poden combinar.

El meu objectiu ara és endinsar-me bé en la matèria i aconseguir impregnar-me de tots els coneixements perquè trobo que ens pot ser de molta utilitat en la nostra futura professió i el més important és saber portar-ho a la pràctica de forma conscient i crítica.

A continuació, i per acabar, deix un vídeo on es tracta la visió més humanista de l'educació; que els infants gaudeixin de l'escola, tinguin desig d'aprendre... i la importància de la motivació, l'interès... Valors dels que ja parlava Clapareda (1873-1940) i que en la meva opinió hem de continuar treballant ara més que mai.