Models Cognitius (continuació Tema 2)

 Els models cognitius sorgeixen cap als anys 40 i 50 com a reacció als conductistes. La crítica bàsica que els feien era què com podia ser que els aprenentatges fossin creats a partir de reforços i estímuls. Per ells, explicar la conducta només en termes d'estímul resposta no donava informació de la memòria, de quines estratègies creaven aprenentatges, de si els coneixements eren o no recuperables...Etc.

El cognitivisme és un paradigma que avui dia té influència. Realment sembla que és com la visió idíl·lica del que s'hauria de fer a les escoles. Tot i que pot estar present en plans d'estudis, innovacions, millores...a l'hora d'aplicar-ho és més difícil. Com que s'han d'aplicar moltes variables i els resultats poden aparèixer a més llarg plaç que en els models conductistes, pot crear inseguretat als docents.

Dins d'aquest model trobem autors destacats com Piaget, Vigotski, Ausubel i Bruner.

El curs passat ja treballarem força la teoria d'en Piaget a l'assignatura de Desenvolupament Cognitiu i Lingüístic. Sobretot tractarem els processos d'adaptació, assimilació, acomodament, equilibració, etc. El qual he de dir que és molt interessant estudiar perquè tant un nen petit com nosaltres mateixos creem esquemes de forma quasi inconscient, quan realment veiem que darrere hi ha tot un procès mental complex.

També treballarem els estadis pels quals passa l'evolució dels aprenentatges: el sensiomotor (dels 0 als 2 anys aproximadament), el preoperacional (dels dos als set anys), l'operacional d'operacions concretes (dels set als dotze) i el d'operacions formals (dels dotze endavant).  

Aquí deixo un breu vídeo de les etapes o estadis que tracta Piaget.

També és interessant vorer com, tot i que tinguin la mateixa edat, a classe podem trobar nens que no es trobin en la mateixa etapa, per això és important adaptar-nos al grup, però també a cada infant.

A classe vam vórer un vídeo anomenat ''la mente en pañales'' que a poc a poc anava citant els avanços cognitius que feia un nen humà des de el seu naixement, i era molt interessant veure tot el desenvolupament i les fites de cada estadi que un nen tan petit pot anar aconseguint a un ritme bastant ràpid.

La part un poc més nova de Piaget que hem vist a aquesta assignatura ha estat la del paper del docent. Per Piaget la tasca del professor ha de ser proporcionar elements de l'ambient necessaris per tal que el nen interactúi amb ells per assolir els esquemes. Normalment no es té això molt en compte i s'intenta ensenyar i quasi imposar aquells conceptes que creiem que han d'aprendre sí o sí sense que els nens hi trobin un significat que els ajudi a configurar nous esquemes. També m'ha impactat saber que una vegada creats esquemes durant els primers anys, després és molt difícil de canviar-los, perquè normalment quan un nen ens pregunta alguna cosa i no ens interessa o no sabem contestar-ho optem per contestar qualsevol cosa, que després pot crear un conflicte cognitiu en els infants. Hem d'anar amb cura amb tots aquests petits detalls.

Per una altra banda trobem a Vigotsky. El que més em sona d'aquest autor i que treballarem el curs passat és la ZDP (zona de desenvolupament pròxim, la distància entre el que el nen sap fer i el que pot arribar a fer amb ajuda ). Amb l'assignatura de Psicologia hem completat aquest concepte amb dos més que ajuden a entendre el seu significat: la ZDA (Zona de Desenvolupament Actual, que és allò que el nen sap fer) i la ZDP (Zona de Desenvolupament Potencial, allò que el nen pot arribar a fer). Hem parlat també de la metàfora de ''la bastida'', per la qual s'entén que el mestre ha d'anar oferint ajudes i anar-les llevant a poc a poc per a què l'infant sigui cada vegada més autònom. Normalment no crec que es faci així, o directament no es dóna ajuda o se'n dóna massa, però no s'arriba a aconseguir aquest nivell intermig.

D'altra banda trobem a Ausubel. Segons les seves investigacions, els tipus d'aprenentatge que existien a les escoles eren: l'aprenentatge memorístic el qual ell criticava per no tenir sentit (en aquest sentit no criticava l'ús de la memòria sinó un mal ús d'ella). L'aprenentatge significatiu, que per ell era quan els aprenentatges plantejats tenen un sentit pels nens i ho poden relacionar amb altres. I després dos tipus d'aprenentatge més relacionats amb el model d'instrucció del mestre; l'aprenentatge receptiu (on l'infant era més passiu) i el de per descobriment (on s'investigava, es descobria...). Ausubel plantejava combinar les dues de forma coherent. Destacava també la importància de què els docents ajudin a crear estructures perquè si no es pot caure en l'error de que els nens només es quedin amb què han fet activitats divertides però els aprenentatges no acabin de consolidar-se.

Segons Ausubel la tasca del mestre doncs, hauria d'anar dirigida a ''aprendre a aprendre'' i per fer bons aprenentatges s'haurien de seguir tres passes: primer dir als alumnes què els ensenyarem, segon ensenyar i tercer recordar el què hem après (bona utilització de la memòria).

Per últim trobem a Bruner. La seva teoria es nodreix de les anteriors. Era un gran defensor de l'aprenentatge per descobriment i apunta que hi ha 3 modes bàsics de representació mental dels infants. Com hem passa amb altres processos que expliquen altres autors, hem sorprèn la complexitat d'ells perquè en el dia a dia, si no tenim aquesta visió més focalitzada en els processos, veiem l'aprenentatge i el desenvolupament com una cosa normal que va succeint a poc a poc però amb això veiem que realment hi ha tot un complex procés al darrere.

Aquests modes són:

La representació enactiva, que esta present en les primeres etapes de l'infant i és on representa coses mitjançant la reacció immediata (toca, xucla, experimenta, manipula...).

La representació icònica, que coincideix amb l'etapa preoperacional de la que parla Piaget i l'ús de símbols externs de Vigotski, i es representen coses mitjançant un esquema o imatge i té algun paregut amb el representat.

La representació simbòlica, que consisteix a representar una cosa mitjançant un símbol arbitrari que ja no té relació amb allò representat.

Aquests dos últims autors que he anomenat són els que menys hem sonaven quan els començarem a donar a l'assignatura de Psicologia, ja que no els havíem treballat anteriorment. D'igual forma, m'agrada saber que aquests autors i les seves teories, no solen ser contradictoris sinó que es van complementant i aportant nova informació.