Concepcions Conductistes (Tema 2)

Després d'haver fet una petita introducció a les primeres classes i a l'entrada anterior, aquestes últimes setmanes hem entrat més en matèria. Concretament, hem tractat algunes teories d'aprenentatge. 

En primer lloc hem parlat en profunditat de la concepció conductista (de la qual ja vàrem fer una petita introducció al primer tema). Aquesta, és una de les teories amb més influència a la psicologia, però, també a l'escola. La introduí Watson al 1912.

Per poder entendre millor l'èxit d'aquesta teoria, ens hem hagut de situar primer històricament. Com ens han explicat, la psicologia solia estar per davall d'altres matèries perquè li faltava una part més científica, més objectiva i mesurable. El conductisme, és tal vegada el corrent que dóna aquesta oportunitat de fer investigacions més observables i científiques.

Els conductistes creuen que la presència o absència de conductes, tant adequades com disruptives, són apreses per l'individu en funció d'uns determinants com són els agents biològics del passat, els actuals, la història d'aprenentatge dels individus i les condicions ambientals. També que l'aprenentatge es dóna per quatre principis; contigüitat, reforçament, pràctica i control d'estímul.

Entenen la ment com una ''taula rassa'' on l'entorn és el que va influint en la persona i moderant la seva conducta. Els conductistes tenen la idea de modificar la conducta a partir d'estímuls.

Dins el conductisme trobem dos condicionaments: el condicionament clàssic i l'operant:

En el condicionament clàssic, destaca Paulov, que apuntava que és possible manipular els estímuls per manipular la conducta. Realment les possibilitats d'aquest condicionament a l'àmbit educatiu són limitades pel tipus de resposta condicionant que provoca. De totes maneres, m'ha sorprès, perquè tot i que havia estudiat a l'institut el cas del gos que salivava quan veia el menjar, mai m'havia parat a pensar en totes les possibilitats que hi havia, ni tan sols que fos tan aplicable a conductes humanes.

A més, m'ha semblat interessant la tècnica de la dessensibilització sistemàtica; la qual tinguérem que posar en pràctica en un treball que realitzarem, fent un disseny de situacions que fessin que un subjecte determinat s'anés apropant gradualment a un estímul inadequat, ja que és un procès més complex del que sembla que s'ha d'anar combinant amb tècniques de relaxació. Particularment no sabia que aquesta tècnica es podia usar per exemple per tractar fòbies.

El condicionament operant ha estat tal vegada el que més m'ha fet pensar i reflexionar a mesura que l'estàvem treballant a classe. Skinner (l'autor més representatiu) treballava amb respostes voluntàries, al contrari que Paulov que ho feia amb involuntàries. Per a Skinner, el reforç havia d'aparèixer una vegada el subjecte hagués realitzat la conducta (al contrari també de Paulov).

Pràcticament totes o quasi totes les tècniques de modificació de conducta que hem vist a classe, les hem pogut viure com a alumnes. M'és molt familiar per exemple la tècnica de sistema d'economia de fitxes (la qual recordava pels gomets verds o vermells tot i que n'hi ha molts altres tipus) o la de sobrecorrecció, on s'havia de reparar la cosa feta malbé.

Segurament que aquestes tècniques encara s'usen a les aules d'avui en dia perquè és una forma d'obtenir resultats a curt plaç. No crec que sigui dolent fer-ne ús de tant en tant, però el problema està en fer-ne un ús abusiu i en moments inadequats. Personalment, i després del que hem vist a classe, crec que s'haurien de tenir com últim recurs, i intentar primer dialogar, reflexionar, etc, Tot i que normalment es fa a l'inrevés, ja que als docents els hi sol agradar obtenir respostes a curt termini. No trobo res fàcil fer un ús adequat d'aquestes tècniques de modificació de conducta, mai m'havia parat a pensar que depenent de com les usem podem crear estats de malestar en els alumnes, baixa autoestima, conflictes cognitius etc. És per això que s'ha d'anar molt en compte i conèixer molt bé el que volem aplicar. Com a futura mestra m'agradaria saber què he de fer en cada moment i quina és aquella tècnica més adequada per aplicar en cada moment, tot i que això és un poc difícil i també és necessària l'experiència.

(Aquest sería una comparació dels esquemes que segueixen els dos condicionaments).

 Podem trobar també l'aprenentatge social o vicari pel qual s'imiten models. Comparteix els principis bàsics del conductisme però creu que l'aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per un inductor, sinó que molts dels aprenentatges es produeixen pel contacte amb l'entorn mitjançant l'observació i l'associació.

De la teoria de Bandura, que deia que dintre del procès d'imitació hi havia un determinisme recíproc que depenia de l'ambient, la conducta, els factors personals i els factors cognitius i la seva interacció, Zimmerman (1989) va fer una aplicació a aspectes més educatius i va treballar l'aprenentatge autorregulat. Després d'estudiar-lo i plantejar un cas d'aquest tipus d'aprenentatge en un dels treballs realitzats crec que s'encamina a un aprenentatge significatiu on l'alumne comença a ser bastant el protagonista, això ens ensenya que aquesta idea de l'alumne com a descobridor de l'aprenentatge no és tan nova com creien sinó que ja fa temps que es postulava.