''Los chicos del coro''

Per tal d'anar completant a poc a poc els aprenentatges i conceptes que estem donant a l'assignatura de psicologia, he visionat com ens va suggerir la nostra professora la pel·lícula de ''Los chicos del coro'', la qual puc dir que m'ha fet reflexionar bastant, ja que tot i que es tracten temes com el de la infància (petits i jóvens amb conflictes) i la música, també deixa entreveu-re el tema educatiu amb dues visions ben diferenciades: la de la imposició del càstig i tècniques abusives que on més la veim és per part de la direcció, i la del diàleg educatiu que porta el nou vigilant Mathieu.

Clemend Mathieu és un músic retirat que arriba l'internat de reeducació de menors ''Fonde del estanque'' per a cobrir una plaça vacant de vigilant. El director és el senyor Rachard, des d'un primer moment, l'actitud del director és veu autoritària i molt estricta, sobretot amb els infants. El càstig és la seva arma més poderosa i en nombroses ocasions parla del principi d'acció-reacció (que podríem relacionar un poc amb el conductisme), que no és altra cosa que quan els nens realitzen alguna acció o conducta inadequada són castigats durament, arribant a fer ús de la força o el tancament dins un calabós. El primer exemple que ha sortit sobre això és quan aquest ordena que tots formin i demana que surti el culpable d'haver fet mal a un dels treballadors de l'internat; Marsans, sinó tots passaran un per un pel calabós. Al llarg de la seqüència he anat fent una relació d'aquest sistema educatiu amb l'educació tradicional; el mestre amb el poder absolut, l'ús reiterat del càstig...etc. La figura del vigilant, Mathieu, romp, des de el meu punt de vista, un poc amb aquest mètode i va introduint aspectes més diferents i adaptats als nens de l'internat.

Els nens són bastant rebels però a poc a poc es va fent amb ells mitjançant la música, ja que descobreix que els hi agrada. Crec que Mathieu és la cara oposada del director, el vigilant intenta conèixer als nins, allò que els hi preocupa, dialogar amb ells i inclús els protegeix en alguna ocasió davant el director. Tampoc és la figura ideal d'educador, peruquè fa ús també del càstig quan envia a un nen a pensar al racó o tanca al calabós a un altre però són ocasions més puntuals. M'ha agradat per exemple quan els hi diu que escriguin allò que volen ser de majors perquè tots es posen a escriure-ho quan uns minuts abans estaven tinguen una conducta inadequada tirant-se papers i cridant. Tal vegada perquè abans no havien tingut la possibilitat de expressar-se o ningú havia tingut la intenció de conèixerls més com ha demanat el vigilant.

Quan sap quin dels nens ha estat el que ha fet mal a Marsans, Clemend li diu que no l'enviarà al despatx del director però que el castigarà igualment. La seva tècnica és fer que ell sigui qui vagi a curar a l'home que ha fet mal. Crec que podria identificar aquest cas en concret amb una tècnica de modificació de conducta conductista: la sobrecorrecció de pràctica positiva, ja que curant al vell Marsans intenta ''arreglar'' haver-li fet mal''.

També crida l'atenció que troba un lloc al corus a cadascun dels nens de la classe, uns canten més greu, altres més alt... un altre fa d'atril i el petit Pépinot que diu que no sap cap cançó (al que ell li respon que ja n'hi ensenyará) és l'ajudant del corus.

El director sempre esta diguen-li a Clemend que no li agraden els seus mètodes i inclús quan és notable que el comportament dels nens esta canviant apunta que deu ser casualitat. Segurament perquè el molesta trobar-se amb una persona que tinguen uns mètodes tan diferents als seus obtingui tants bons resultats.

D'alguna forma, Clemend vol treure el millor de cada persona, que és precisament un dels principals objectius que hem de tenir com a futurs docents. Sobretot ho podem vorer amb el cas de Morhange, un nen amb rostre angelical del qual altres professors adverteixen que no és tant bo com sembla. Sol tenir una conducta disruptiva, però quan comença a cantar, el vigilant nota que té un do i aviat l'ajuda, parla amb la seva mare per fer-li saber, li explica que hauria de donar classes de cant, etc.

A poc a poc el vigilant es guanya l'ajuda d'altres professors de l'internat, això ens pot dir d'alguna forma que sí com a docents creiem en el que estem fen i ho feim de forma coherent, podem fer que altres vulguin compartir les experiències amb nosaltres.

Al final, i sense motius reals, el director acaba acomiadant al vigilant. Aquest s'en va però no sense abans dir-li al superior que creu que és un incompetent i que no li importen els nens, cosa que ell mateix acaba reconeguen quan diu que no té una vocació d'educador (l'ingredient bàsic per a poder ser un bon docent). Els nens no poden sortir de l'internat però, tot i així, li fan saber a Clemend que li agraeixen el que ha fet per ells i li tiren cartes de despedida, amb el que ell se'n va satisfet. El que ens demostra que els nens saben quan una persona s'interessa i els intenta ajudar, i, normalment, ells donen el que reben, en aquest cas, una actitud positiva.