Tema 3: Factors psicològics implicats en l'aprenentatge: Factors Intrapersonals

 Dins l'aprenentatge entren en joc diferents factors. Els intrapersonals (aquells que tenen més a vorer amb la pmateixa persona) i els interpersonals (que veurem al tema 4 de l'assignatura).

 Dins d'aquests factors intrapersonals trobem tres blocs:

El primer bloc: els processos cognitius, esta compost per l'atenció, la memòria i la intel·ligència.

L'atenció no és un procés que es dona d'un dia per l'altre, sinó que s'ha d'anar treballant i que va madurant, a mesura que això passa el procés atencional es va fent també més sostingut. Ara bé, si per exemple fem un ús abusiu de les fitxes fins al punt que es converteix en una tasca mecanitzada no es treballa l'atenció i per tant no madura la forma de concentració que ens interessa.

Hi ha diferents factors que incideixen en l'atenció. La fatiga, per exemple, és un factor fisiològic que pot afectar-hi negativament. Es pot donar per causes escolars (on podem tenir-hi un poc de culpa els docents si fem ús d'una metodologia inadequada, donem un excés d'informació, etc.) o causes extraescolars, que ja tenen més a veure amb l'alimentació, el descans, els estats emocionals...

De cara a l'atenció també hem de tenir en compte el nivell de desenvolupament, ja que potser no tots els alumnes presenten el mateix, l'interès i la motivació i les diferències individuals. Per això, faria falta una metodologia que en alguns moments afavorís a uns i a altres per a complementar i que tots treballessin de totes les formes, adaptant-nos així als diferents models o estils cognitius dels alumnes (més minuciosos, que dediquen temps...;reflexius, o menys detallistes, amb una visió més global..;impulsius).

D'igual forma s'han de tenir en compte tots aquests aspectes i no donar mai per fet que un nen no presta atenció perquè no li interessa o perquè és ''un vago'' ja que al darrere i pot haver-hi diferents causes i la nostra feina és també intentar pal·liar-ho.

La memòria és un factor molt important i necessari en el procés d'ensenyança-aprenentatge. Per a poder emmagatzemar coneixements i que puguin ser recuperables, s'han de oferir aprenentatges significatius. Hi ha diferents tipus de memòria: la memòria sensorial és com una entrada on es fa una primera criba i es seleccionen els estímuls que ens interessen i alguns es rebutgen (és qüestió de segons), d'allí va a la memòria a curt termini on amb la memòria de treball intentem comprendre la informació, i una volta que es comprèn va a la memòria a llarg plaç on, mitjançant assimilacions i acomodaments seran coneixements que s'aniran relacionant i recuperables.

Alguns dels majors problemes que sorgeixen amb la memòria és precisament el costum que tenim d'intentar memoritzar sense comprendre, per exemple tots o quasi tots ho haurem fet amb un examen. El que passa després és que com no s'ha entès la informació no arriba a la memòria a llarg plaç ni es poden crear relacions, pel que tampoc són aprenentatges recuperables, sinó que feim l'examen i dies després ja no ho recordem. Fer servir la memòria a curt plaç no és dolent, el problema és fer-ho sempre.

Algunes estratègies que podem fer servir a l'aula per millorar la memòria dels nostres alumnes són per exemple estructurar la informació de forma adequada, implicar als infants, presentar activitats significatives, tenir una visió global del que anem fent, anar relacionant la informació, recurperar-la... En definitiva, moltes coses que pareixen òbvies però que no podem oblidar a l'hora de treballar a classe.

Respecte a la intel·ligència m'ha sorprès saber que durant molt de temps s'entenia aquesta com un procés estàtic. Menys mal que avui dia sabem que no només no és estàtica i es poden guanyar facultats sinó que també es poden perdre amb el temps. Tot i que es fan connexions durant tota la vida, la infància és el període on més se'n fan.

M'agrada el model d'intel·ligència, i en sistema educatiu també és una teoria que ha calat bastant, del que parla Gardner; el de les intel·ligències múltiples, perquè pretén treballar tot el potencial del nen de forma global. A l'escola, els aprenentatges encara solen estar molt parcel·lats, es dóna més importància a 2 o 3 d'aquestes vuit intel·ligències. Per exemple les més famoses són la lògic-matemàtica i la lingüística-verbal (tot i que per molt que es treballin encara hi ha mancançes a l'hora de la seva comprensió), però les altres poden ser iguals o més importants treballar-les: la intrapersonal, la interpersonal, la visual-espacial, la musical, la corporal-cinestètica i la naturalista.

El segon bloc és el dels processos afectius i trobem la personalitat i la motivació.

Cada infant va madurant i configurant a poc a poc la seva personalitat. Aquesta és única en cada persona i es va basant a partir del mirall que tenen els altres. Tal vegada no ens donem compte però els adults i la nostra actitud tenim una gran responsabilitat en aquest tema. Aquests ''miralls'' d'alrededor haurien de potenciar les capacitats per que s'anés aconseguint major autoestima, i no al contrari, ja que moltes vegades tendim a recalcar allò negatiu de les persones. Com a adults, hem de crear i potenciar la seguretat emocional. A classe hem denominat aquest concepte com la ''capa protectora'' que obté el nen quan nota que les seves demandes són ateses i no depenen del seu nivell d'agressivitat o assertivitat que utilitzi. Com a mestres, per fomentar aquesta seguretat emocional, també hem de tenir en compte que hem d'estar disponibles per a tots i individualment, estar accessibles, amables i a més aconseguir una mirada perifèrica, és a dir, estar en un moment determinat amb un però no perdre de vista a la resta.

La motivació ha estat també investigada i estudiada. En les metodologies més tradicionals no es tenia gens en compte, però, ara es sap que és un factor clau de cara als aprenentatges.

Algunes de les teories han quedat bastant obsoletes i avui dia es centren més en les investigacions que estan dintre de les teories cognitives o que s'hi relacionen. Els principals models són:

El de Printich i de Groot que criticava a anteriors (conductistes i psicoanalistes) i deien que ni era tan controlable ni tan poc, i que la motivació s'articula en relació a la importància que li dóna el nen a l'aprenentatge, a les expectatives que té sobre ell mateix i dels components afectius i emocionals. També de les fites que tenen els infants (relacionades amb la tasca, amb el jo o amb la valoració social).

El model de Elliot i Dewech (que complementa a l'anterior), diuen que les nostres motivacions es mouen per dos tipus de fites; les d'execució i d'aprenentatge.

El més representatiu del model de Weiner és l'estudi de les atribucions. Aquestes es refereixen a com es veu una persona a si mateixa i pot canviar la motivació cap a les tasques. A l'escola és important treballar aquelles atribucions que l'infant mateix pot controlar per a que la seva personalitat sigui menys vulnerable davant els fracassos i les frustracions. Mai havia sentit a parlar de ''la indefensió apresa'' però és quan una persona pensa que tot el que fa bé o li va bé és degut a un cop de sort i el que li va malament és culpa seva. S'ha d'anar amb compte i intentar evitar que això passi. Fomentar l'autoestima.

Tot i que la motivació extrínseca també és important, hauríem de tenir en compte que és necessari treballar molt la intrínseca; aquelles forces més internes, si aquesta part esta present, els aspectes més extrínsecs com els resultats o felicitacions dels altres segurament també arribaran.

Els infants, a poc a poc, han de ser conscients d'allò que saben fer, allò que els hi va pitjor, el que poden fer per millorar-ho, superar fracassos, relacionar conceptes... És un procés complex però cada vegada anirà evolucionant més.

Per últim i com a habilitat i estratègia d'aprenentatge, cal comentar la metacognició. Bàsicament és la capacitat d'autorregular el propi aprenentatge i planificar les estratègies adequades en cada situació, saber aplicar-les, controlar el procés, auto-avaluar-nos...Extraguen al final nous coneixements. És a dir, el control del propi procés d'aprenentatge.

Com a conclusió, diria que cada fet que vivim, cada error, cada aprenentatge ens ajuda a ''construir'' la nostra persona i tots els factors anomenats anteriorment; sobretot la personalitat i a partir d'allí la nostra forma d'aprendre, la nostra motivació...etc.