Activitat 10: el període d'adaptació

Seguint amb el bloc d'Escola i emocions, hem dedicat algunes sessions més enfocades a l'important període d'adaptació i les rutines; el primer any d'escola. 

Aquest és el text que hem analitzat a classe:

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

La veritat que aquí es reflecteix una situació que podríem trobar en un futur, i per això és important analitzar-ho. En un primer moment, crec que hauríem de tenir alguns factors en compte, com per exemple, per què la mare diu això, per què la mestra respon de la forma que ho fa, què podria passar si la mestra es bota les normes d'organització...

Cal recalcar que l'adaptació és un període molt important i crucial en la vida de l'infant. S'ha de partir d'aquesta idea i explicar amb detall a les famílies en què consisteix (oferir tota la informació necessària), ja que algunes persones poden pensar, per exemple, què quan un infant ja no plora és perquè ja està adaptat i no té per què ser així o poden donar-li menys importància al procés de la que té. En el cas que presenta el text, hauríem d'intentar informar-nos sobre la situació de la família per saber si hi ha alguna raó ''oculta'' de voler que el nen ja acabi l'adaptació o realment pensen que és així. A més, la mestra, hauria d'observar en quin moment es troba el nen i donar evidències als pares, en aquest cas la mare. De totes maneres, tots els arguments de la mestra haurien d'anar enfocats a la importància d'allò que siga millor pel nen, pels altres nens, per les altres famílies, és a dir, veure també la importància del grup i començar així també a crear xarxa. En la situació presentada, penso que la mestra projecta una emoció de por. És normal sentir por, de fet, jo crec que quan sigui mestra sentiré por o preocupació en molts moments, ja que de vegades serà inevitable, però, el que fa la mestra és transmetre la seva inseguretat a la mare i penso que aquest no pot ser el seu argument, a més, en lloc de donar aquesta visió de fer el millor per l'infant i la resta, posa únicament per davant l'organització i les normes i això tal vegada podria fer desconfiar a la mare.

Podríem dir que en el període d'adaptació es dóna com un primer trencament de vincles (amb la família) i creació de nous (amb els mestres, companys, etc.). El procés de crear i trencar vincles és necessari per al desenvolupament. A l'assignatura d'Educació Psicomotriu que també estem estudiant aquest semestre, donarem fa poc un concepte que, quan parlarem d'aquest tema de la creació i trencament de vincles, em vengué ràpidament al cap; es tracta de la Pulsió d'afecció i Pulsió de domini i la dialèctica que existeix entre elles. Aquesta primera, es referia a la relació de dependència amb la mare o pare (la mirada, el contacte, el to...) i la segona amb la necessitat de ser lliure d'aquest per poder explorar l'exterior (la conquista de l'entorn), el que permet al nen anar dominant el seu propi cos per dirigir-se als altres. Així, la primera Pulsió la relacionaria amb la creació de vincles segurs, i la segona, la de domini, amb la necessitat de ''rompre'' aquests vincles per explorar i desenvolupar-se.

Pensant en les famílies dels infants, és per ells també un dur procés; el vincle hi és en ambdues direccions, pel que pels pares també suposa la primera separació llarga, la qual poden viure amb preocupació i por. Com a mestres, haurem d'intentar donar tota la confiança possible per a què les sentin que deixen als seus fills en bones mans. Haurem de demostrar empatia i professionalitat, què sabem bé allò que fem i el que més ens importa és l'infant. L'estreta col·laboració amb ells és molt important, ja que ningú sabrà més de l'infant que els seus propis pares i crec que és bo també que notin que la seva veu importa. Com cada família i infant són diferents, s'haurà d'intentar tenir una flexibilitat però, sempre combinat amb uns certs límits.

Aquí deixo un vídeo que m'ha semblat interessant on Susana Martín, una Psicòloga i Mestra en Educació Infantil i sòcia fundadora i responsable de la Coordinació Psicopedagògia de les Escoles Infantils El Patio, parlava en un telediari matinal sobre l'adaptació i donava consells sobre ella.

Cercant a la xarxa, m'he topat amb un bloc: Mi Sala Amarilla (http://salaamarilla2009.blogspot.com.es/2014/02/adaptacionla-metafora-de-la-bicicleta-y.html), un espai dedicat a l'educació infantil, on es fa, al meu pareer, una interessant metàfora sobre el període d'adaptació: l'anar amb bicicleta i llevar les rodetes de darrere. Deixaré plasmats alguns fragments de l'entrada que m'han agradat molt:

''La metáfora de la bicicleta y las rueditas viene a la mente cada vez que se llega al Jardín en tiempos de adaptación''.

''El problema reside en el momento justo de sacarle las rueditas de la bicicleta ¿Cuándo puede valerse por sí mismo y no necesita de ese sostén, incluso, de nosotros caminando a su lado? ¿Y si se cae o golpea? ¿Está en condiciones de andar solo? ¿Y si siente que lo estamos abandonando? Éstas suelen ser las dudas de los adultos''.

També apareix un fragment amb el que podem empatitzar molt amb el que solen sentir els pares i mares dels infants:

''Es muy difícil administrar la gradualidad del despegue, tener la madurez y seguridad de tomar distancia para dejarlos crecer, cuando lo único que queremos en la vida es tenerlo a nuestro lado”.